dimarts, 8 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-5

2.- Diagnosticar el sistema
Aquest punt inclou:
1.    Diagnosticar la o les patologies mentals que pateix el pacient.
2.   Diagnosticar la problemàtica individual, familiar, social o formatiu laboral que pateix el pacient degut a la seva malaltia mental.
3.    Diagnosticar la salut del sistema on s'integra el pacient (cas que ni hagi).
No podem oblidar que el punt 3 pot ser més greu que els altres dos. Ja en l'exposició del exemple a l'anterior punt hem pogut entendre que la mare tenia un problema de salut mental, així com greus repercussions a les esferes vitals (salut física, limitació de la seva llibertat de moviments, etc) derivat de la malaltia mental del seu fill i les seves conseqüències.
En alguns casos la urgència en la intervenció no rau en el propi pacient, sinó que s'origina en algun dels familiars. Per entendre-ho podem exposar breument un exemple real.
Imaginem que tenim una família que conviu al mateix pis: la mare, una germana separada i un fill. Tots tenen ja la seva edat; la mare té 70 anys, el fill en té 43 i la filla en té 45. El fill fa 20 anys que va iniciar un deliri consistent en que les persones eren imperfectes i que aquesta imperfecció el podia contaminar. Va començar a tallar relacions socials, mantenint aquelles que ell considerava més sanes. Va contactar amb persones que es dediquen a tècniques de purificació i a interessar-se pel tema de les energies espirituals, els xacres, etc. Paral·lelament va iniciar conductes rituals amb el menjar, la roba, els mobles, etc. Conductes destinades a purificar el seu entorn i allò que estava en contacte amb ell. Al llarg de 15 anys el seu deliri es va anar estenent i assolint més persones i objectes fins el punt de tallar tot contacte amb els altres per por a ser contaminat per la imperfecció i la impuresa. Finalment, un dia fa cosa de 5 anys va treure a la mare i la germana de casa, va treure el timbre de la porta, el telèfon (mòbil i fixa) i es va aïllar totalment. La mare que no havia obtingut resposta viable en les seves demandes d'ajuda i que no gosava denunciar al fill per haver-la tret de casa, es va convertir en l'únic vincle entre el fill i l'exterior. El fill li comunicava per missatges escrits el què volia que li comprés (menjar, roba i altres coses); ella ho havia de comprar i deixar-li a la porta d'entrada del pis i sols quan ella ja no hi era, sortia el fill a recollir-ho. La mare també s'havia de fer càrrec de la brossa. Doncs bé, la mare va caure en una depressió greu (per la pena del seu fill i per la por a que li passés alguna cosa o que ell li fes mal si ella deixava de complir els seus desitjos), no podia posar-se malalta, no podia passar cap dia fora, no podia parlar amb el fill, va perdre el suport de la filla la qual no entenia perquè ho consentia, sempre havia d'estar atenta un parell de cops al dia als 'encàrrecs' del seu fill. Com es pot comprendre aquí la situació de risc vital era el de la mare i de retruc del fill, si ella fallava massa dies.
Els familiars i coneguts íntims acostumen a tenir por o temors, alguns concrets i altres més inespecífics. Aquests temors són fonamentals a l'hora de dissenyar les estratègies per poder donar solució al cas.
Recordem que parlem de casos de molts anys de durada que han obligat al sistema a adaptar-s'hi de manera resignada i això fa que els integrants acabin relativitzant els riscos a llarg termini o la importància dels imprevistos, i per altra cantó, han perdut molt l'esperança de que algú els ajudi a solucionar el problema.
Les pors o temors que tenen són fonamentalment aquests:
1.    Por a una reacció violent per part del pacient.
2.    Temor al què diran (estigmatització, escàndol) si es presenta el 112 (ambulància i policia).
3.    Por a que el pacient els faci culpables d'un ingrés psiquiàtric i no en vulgui saber res més d'ells.
A tots els casos el pacient s'ha empoderat del sistema. Aquest és un altre dels factors claus a l'hora de plantejar qualsevol estratègia de solució.
En el fons, llevat de la possibilitat de que el pacient prengui consciènciade malaltia, tot el protocol va adreçat a que la família adquireixi el suficient coratge per actuar o permetre l'actuació.
Com ja hem comentat, cal entendre que sovint duen molt temps suportant la situació (i permetent-la) i això significa que s'han acostumat a ella i que d'alguna manera la veuen com a "normal" en la seva quotidianitat. Les imatges fantasioses de la policia i l'ambulància a casa del pacient, la imatge d'un atac explosiu per part del pacient al moment de la irrupció del 112, els veïns comentant la situació (exposició social), el temor a que el pacient els faci culpables i que els castigui amb el 'no voler saber res d'ells', o fins i tot es revengi o els denunciï, o els tiri per la cara que l'han tancat en contra de la seva voluntat, i altres possibles fantasies, són el què han permès que durant tant de temps (generalment anys) la família hagi suportat la situació i hagi permès que el pacient es deteriori de manera progressiva a totes les àrees de la salut integral (individual, familiar, social, formatiu-laboral i, fins i tot, legal).

És a dir, el objectiu no és solament que el pacient es posi en tractament sinó que es faci amb el màxim consens de l'entorn, i a l'hora formar aquest entorn perquè quan es produeixi l'estabilització del pacient (bé a través del tractament ambulatori, bé a través d'un ingrés psiquiàtric) agafi el paper de suport del pacient i no pas el de servent, de manera que es previnguin les recaigudes. Sí que és correcte dir que si el pacient acaba assumint un grau correcte de consciència de malaltia serà ell mateix qui sigui el seu propi responsable però si per la raó que sigui, la consciència de malaltia és parcial o inexistent, algú ha d'assumir el paper de responsabilitat. Per tant, en aquests casos (la majoria), qui sigui el suport ha de ser qui s'hagi empoderat de la relació i del seguiment del cas.

Següent ->

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada