dilluns, 7 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-4

PROTOCOL EN PERSONES QUE CONVIUEN

1.- Detectar persones amb malaltia mental que es troben fora del circuït assistencial públic o privat
Com ja hem comentat hi ha un volum estadísticament significatiu de persones que sent candidates a ser ateses per la patologia mental que pateixen, no estan sent tractades i no se'n té un coneixement precís de la seva existència tot i que a la majoria dels casos sí que hi ha un coneixement difús.
Per coneixement precís definim aquells usuaris que estan enregistrats i historiats sobretot a la xarxa pública d'atenció a la salut mental. És a dir que tenen història clínica.
Per coneixement difús definim aquell coneixement que algun tècnic dels serveis públics pot tenir sobre persones que tenen un trastorn mental. Aquesta difusió arriba a metges de família, serveis socials de base, policia local, associacions dedicades a la salut mental (bé de familiars, bé dels propis afectats) i fins i tot a jutjats de guàrdia. La informació sol arribar pels familiars dels afectats o pel seu entorn social immediat (veïns, bars, treball, entitats d'oci, etc).
Per entendre millor el què volem dir, posarem un exemple típic: tenim una mare que conviu a casa amb un fill que té un trastorn delirant. El fill no és conscient que té una malaltia mental i no accepta que el què viu és producte de la seva ment malaltissa sinó que està convençut que és real. Per exemple pot creure que hi ha una confabulació dels veïns per treure'l del pis on viu i que per aquest motiu el molesten, el vigilen i li fan malifetes com tallar-li el telèfon, etc. També està convençut que l'espien a través de micròfons o de la televisió. Pot estar convençut que quan el veuen es fan senyals entre ells o parlen de ell i, fins i tot pot creure que l'envien missatges per la televisió o els diaris amb l'objectiu de fer-li por, amenaçar-lo o advertir-lo. Pot creure que entren a casa seva quan ell no hi és i li toquen les coses o li prenen. Pot creure moltes coses que li generen molta por, inseguretat i que el poden fer reaccionar de manera violent. Sigui com sigui, aquest estat d'alerta vital constant amb una càrrega d'ansietat important, el fan patir molt i li fan dur a terme conductes que el limitaran progressivament, podent ser causa de problemes legals o podent arribar a fer mal a algú. Conductes com enfrontament verbal amb els veïns (de l'edifici on viu o de l'entorn social immediat), o com canviar el pany del pis, o deixar de veure la televisió, o no sortir de casa, o dormir al passadís, etc. És a dir, conductes per protegir la seva casa, a ell i als que puguin conviure amb ell. Això té greus repercussions en aquest exemple que posem, sobre la mare, la qual queda inclosa dins el sistema delirant. El fill sol atabalar-la constantment, poden haver greus discussions si la mare intenta fer-li veure que tot això són imaginacions seves; pot no deixar-la dormir si els deliris es centren en activitats nocturnes, pot no deixar-la sortir de casa o fer-ho sols si l'acompanya ell i van sols a on ell es considera segur. El resultat dia darrera dia és l'esgotament mental de la mare i la caiguda en un estat depressiu generat pel trastorn adaptatiu que suposa conviure amb una persona com la que hem descrit.
Per tant és la mare qui cercarà ajut. El què farà serà comentar-ho a altres membres de la família i entre tots o ella sola iniciaran un peregrinatge per diferents tècnics en busca d'ajuda. Sovint s'explica al metge de capçalera quan la mare comença a patir els efectes del estrés i va en demanda d'ajuda (depressió, ansietat, alteracions del son, etc). D'aquí pot anar a serveis socials, a la policia, a associacions que es dediquin a l'atenció de familiars de malalts mentals,  i fins i tot al jutjat.
Els motius pels quals aquests agents no poden actuar són els següents, i tots són prou importants com per impedir-ho:
1.    La manca d'un diagnòstic.
2.    La no voluntat del pacient de ser tractat (generalment perquè no troba estrany el què li passa) o el pensar que no val la pena que el tractin tot i reconèixer que està molt malament (en els casos de depressions greus).
3.    El risc vital que concorre amb el trastorn no es veu com a agut (no hi ha una gran agitació, o agressivitat física, o risc de suïcidi, o actes contra els altres -com l'abús sexual-, o despeses econòmiques importants i sense sentit -com en el cas d'un brot maníac-, etc.), i si s'han produït o es produeixen queden emparats per la família per les pors que tenen (ja parlarem d'aquestes pors més endavant).
El resultat és que tot i que molta gent sap del problema, no saben com abordar-lo. El què acaba passant és que la problemàtica es perpetua, es cronifica i els que la pateixen l'acaben integrant al seu malviure com qui té una malaltia crònica. És a dir, el sistema familiar i el entorn social immediat pateixen una malaltia crònica que poc a poc el va minant però que es viu de manera resignada.
El nostre programa interfereix en l'equació que hem descrit i que no té solució a no ser que acabi en una situació crítica traumàtica. Perquè sols amb un final així, els agents hi poden intervenir; és el cas de la mort del cuidador o quan aquest ha de marxar de casa per temps (malaltia que precisa ingrés hospitalari, etc.), també és el cas d'una reagudització de la malaltia (brot), un accident o una malaltia del pacient que requereixi ingrés, etc.
Així que l'objectiu del programa és provocar una solució de continuïtat sense provocar una crisi aguda traumàtica de conseqüències imprevisibles.
La detecció es fa a través de la demanda d'un dels agents que tenen el coneixement difús de l'existència del problema o a través dels familiars o de l'entorn social immediat (i aquí incloem l'entorn laboral, el lúdic, el religiós, etc).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada