diumenge, 13 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-12

1.    Dels integrants del sistema que no són objecte de la demanda:
a.    Estabilitzar la seva salut integral:
                                         i.    Psíquica. Sovint cal posar en tractament farmacològic i psicològic a algun o alguns dels membres.
                              ii.    Físic. Cas que hi hagi patiments orgànics derivats del problema o que interfereixin en la solució del mateix, cal que siguin atesos pel professional corresponent.
                                       iii.    Familiars. Cal promoure al màxim que el sistema estigui cohesionat i comparteixi objectius i estratègies. Això s'aconsegueix amb tantes reunions o visites com sigui necessàries.
                                       iv.    Socials. Si és necessari que la pressió de l'entorn deixi d'estressar al sistema, cal parlar i fer entendre la problemàtica per cercar l'empatia i, com a mínim, la no intervenció negativa (respecte). Si hi ha veïns que estan enemistats, cal parlar amb ells perquè empatitzin amb el què està passant aquella unitat familiar.
b.    Elaborar una estratègia d'intervenció que contempli diferents possibilitats per arribar a l'objectiu final. És molt possible que la estratègia més eficaç no sigui vista amb massa bons ulls pel sistema; per tant, cal oferir altres possibilitats que siguin millor vistes pel sistema encara que nosaltres sabem que l'única que pot donar bon resultat sigui la primera. Si ho plantegem així, serà el propi sistema qui se n'adonarà que l'única viable és la que més por els hi fa. Però a l'haver donat la possibilitat d'alternatives més acceptables, si aquestes s'han provat i no han donat resultat, l'obvietat farà que es convencin genuïnament del què proposem. A més a més, a l'arribar als pactes de conformitat en l'estratègia ja estan assolin el compromís de que si l'estratègia 'A' no dóna resultat, acceptaran la 'B'.
A més a més, cau dins el perfectament possible que aquella estratègia que nosaltres avaluàvem com la més viable però que era la més intrusiva i alarmant i, per tant no era del tot ben vista pel sistema, al plantejar altres estratègies més a mida del desig d'aquest i a l'executar-les, donessin resultat.
Per exemple a un dels casos, per la total manca de consciència de malaltia i per la gran alteració a la salut integral del sistema del pacient es va dissenyar com a primera via el ingrés involuntari. La família però li provocava molt malestar la imatge de l'escena i ens instaven a provar una altra via. Com que la nostra metodologia dóna primordial importància al consens dels sistema, vàrem subrogar el ingrés involuntari a altres dos opcions que ells proposaven; si bé la primera no va anar bé (fer-li arribar una carta que anava figuradament adreçada al metge de capçalera), la segona va donar resultat. La segona consistia en una altra escenificació per apropar-nos al pacient des d'un punt de vista aquiescent als seus deliris (formar part dels mateixos posant-nos al costat de ell). Aquesta opció va donar bon resultat i poc a poc es va aconseguir que el pacient prengués prou consciència de malaltia com per què acceptés provar el tractament farmacològic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada