dilluns, 21 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-22

2.    Adquisició de la consciència de malaltia.
Els elements que conformen la consciència de malaltia del sistema són els mateixos que en el cas del pacient:
a.    Coneixement extens de la patologia que pateix el seu membre malalt.
b. Coneixement de les singularitats que alerten sobre una possible descompensació.
c.    Coneixement dels factors que poden desencadenar una recaiguda.
El sistema té un valor inestimable a l'hora de prevenir les recaigudes ja que conviu de manera intensa en temps i qualitat amb el pacient.
Els recursos que permeten conèixer molt bé al pacient (tallers, centres de dia, hospitals de dia, clubs socials, etc) són limitats en nombre de places; per tant, força pacients no se'n podran beneficiar o se'n beneficiaran per un temps limitat.
El seguiment individualitzat, per sobrecàrrega del sistema d'atenció ambulatòria (CSMA) i per la rotació del personal tècnic especialitzat, de vegades no permet un seguiment en el temps amb la freqüència desitjada. El ràtio depèn del territori i del CSMA que l'atengui però les visites de seguiment solen ser d'una cada un o dos mesos. La durada de les visites són limitades i la sobrecàrrega de les agendes fa que no es pugui dedicar prou temps a parlar amb els familiars.
El resultat és que es presta poca atenció al sistema i es perd molta informació que podria estalviar les recaigudes, corregir mals hàbits de relació (veure el següent punt 2.3, empoderament), etc.
P.ex: una família em va comunicar que la nova recepta electrònica que havia proporcionat a una pacient la seva doctora no especificava la medicació de rescat que se li donava abans. Vaig enviar un correu a la doctora per preguntar-li què se li havia de dir a la pacient quan aquesta demanés la medicació de rescat. Ella em va respondre que no tenia idea de que hi hagués tal medicació i que quina medicació era. Repassant la història clínica del cas vaig poder dir-li que aquesta medicació l'havia pautat el psiquiatra que duia el cas abans que ella i que la duia des de feia 8 mesos. És evident que sent el mateix cas i el mateix CSMA, la informació constava a la història clínica de la pacient però la sobrecàrrega de feina no havia permès que el traspàs del cas s'hagués fet com calia. I d'exemples semblants ni ha molts i no és culpa dels metges que atenen sinó del sistema sanitari que els sobrecarrega.
La família (el sistema) té molta informació sobre el dia a dia del pacient i pot detectar molt i molt bé els inicis d'una descompensació. Si es treballa amb el sistema, si se l'instrueix en les característiques prodròmiques del trastorn, si parlant amb ells es troben les idiosincràsies del pacient que ens poden avisar d'una possible descompensació, si es creen costums en relació al compliment de les pautes farmacològiques, si tenen informació sobre els efectes indesitjables dels fàrmacs que pren la persona, si coneixen quins són els factors de risc i aprenen a tractar al pacient de manera que no s'hi exposi, les possibilitats que hi hagi una descompensació o una recaiguda disminueixen molt i sobretot, cas que es presenti, permeten actuar molt abans.
El sistema també ha d'aprendre que el problema no és solament del pacient, sinó que és de tot el sistema convivent i que per tant s'hi ha d'involucrar de manera activa. Ha de comunicar-se tant sí com no amb els professionals que duen el cas i els han d'informar; han de demanar consells per poder establir una relació el més saludable possible amb el pacient; han d'exigir que se'ls escolti i se'ls atengui. Sovint tinc la sensació que els familiars actuen com si els fes por molestar als professionals o pensen que no els faran cas però la realitat no és aquesta; els metges i altres professionals que intervenen a un cas, agraeixen les informacions que els pot aportar la família ja que els ajuda a tenir una visió més completa i integral del cas, amb la qual cosa poden fer millor la seva feina.
En aquest sentit, el programa realitza un seguiment del sistema en els temps immediatament posteriors al inici del tractament. A través de visites individuals (amb els elements del sistema) i del grup de familiars aporta:
a.    Informació sobre el tipus de trastorn que pateix el pacient.
b.    Informació sobre els efectes indesitjables dels fàrmacs que s'usen.
c.    Informació sobre els signes i símptomes menors que poden alertar-nos d'una possible descompensació.
d.    Informació sobre quin és el millor estil de vida que pot dur el pacient per evitar les recaigudes.
e.    Informació de com detectar i evitar el estrés al sistema.
f.     Informació sobre els drets i els deures que tenen amb els professionals que atenen el cas des dels serveis públics a fi i efecte de coordinar-s'hi. Participació activa.

Següent ->

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada