diumenge, 13 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-13

2.    Del objecte de la demanda:
a.    Convenciment del sistema. A qui hem de convèncer?
El sistema prefereix sempre que convencem al objecte de la demanda (pacient). El sistema preferiria que hi parléssim i el convencéssim de que està malalt i que li cal un tractament per a què tot torni a la normalitat desitjada.
De fet, el sistema duu molt de temps (de vegades més de 10 o 20 anys) intentant-ho. Han fet servir un munt d'estratègies adreçades a aconseguir-ho però el resultat ha estat negatiu i dins aquesta negativitat es poden haver produït no solament discussions sinó episodis greus d'amenaces i agressivitat.
Aquestes confrontacions fan que el pacient s'empoderi de la relació i el sistema acaba servint-lo. Els suports serveixen al pacient i d'alguna manera estabilitzen a la baixa la qualitat de vida del sistema. "Que estigui el més tranquil possible" aquesta és la conclusió a la que s'arriba. Però el sistema segueix emmalaltint, el suport es converteix en un ser dependent de les manifestacions (símptomes) de la malaltia del pacient i el seu nivell d'estrés augmenta (apareixen símptomes psíquics, físics, socials i laborals).
Però ells (el sistema) segueixen intentant que el pacient en prengui consciència i segueixen esperant una mena de miracle en aquest sentit.
Per això la primera demanda que fan és que l'estratègia d'intervenció que s'elabori sigui aquesta, convèncer al pacient.
A l'estudi del cas (diagnòstic integral) prenem bona nota de tots els intents que s'han dut a terme i que solen ser poc variats i molt repetitius. Ho fem per veure quins són els esquemes d'estímul-resposta-reforç que cada sistema en concret aplica. Ho fem per veure si hi ha la possibilitat d'introduir petites modificacions que trenquin l'esquema conductual i produeixin el resultat desitjat (la presa de consciència i l'acceptació de tractament voluntari).
Per exemple, una escena típica i repetitiva és la de la mare que conviu amb un fill o filla que té una psicosi i imagina, posem per cas, que algú emparat en un grup de persones, els hi vol fer mal. El pacient és molt repetitiu i cansí en el seu discurs; la mare està esgotada i quan el pacient inicia el discurs delirant, no diu res, segueix fent la feina o fa veure que la fa; de tant en tant fa una ganyota o li diu "sí, sí" o "jo no he escoltat res" o "jo no ho he vist". Ho diu amb la boca petita, no vol crear una discussió inacabable en la qual sols li podrà dir que es calmi o fins i tot li seguirà parcialment la corrent per a què calli. I així dia darrera dia, més d'una vegada al dia i durant molts i molts dies. Tot això intercalat per episodis en els que per extenuació, el suport o altres elements del sistema li diuen al pacient que està equivocat, cosa que provoca crisi que sempre acabem en el intent de calmar a la persona. Crisi que no serveixen més que per empetitir i debilitar més al suport i al sistema, i que permeten un major empoderament del pacient o que per desgràcia provoquen una crisi d'agressivitat important al pacient que pot acabar amb el dany físic d'algun dels integrants.
El què ens toca fer com a professionals és convèncer al sistema que allò que més temen no té perquè produir-se.
Ja hem comentat a la introducció del punt 2 (diagnosticar el sistema) que les pors o temors que tenen són fonamentalment aquestes:
1.    Por a una reacció violent per part del pacient.
2.    Temor al 'què diran' si es presenta el 112 (ambulància i policia).
3.    Por a que el pacient els faci culpables d'un ingrés psiquiàtric i no en vulgui saber res més d'ells.
Nosaltres hem de dissipar aquestes pors independentment de si aconseguirem o no la col·laboració voluntària del pacient. Cal tenir en compte que després de tants anys és possible que això no s'aconsegueixi ja que el pacient pot no tenir cap consciència de malaltia.
Certament, l'experiència ens mostra que un cop el pacient està estabilitzat (ha desaparegut la simptomatologia) no es produeix la culpabilització a la família, ans al contrari, es produeix un retrobament afectiu positiu. Aquest és el missatge que cal transmetre a la família i aquesta és la nostra tasca de convenciment.
Aquest procés de convenciment, d'esperança, d'empoderament, pot portar temps i moltes entrevistes. Cal treballar cap aquest objectiu tant com sigui necessari fins aconseguir-lo.
Aquest treball es solapa i es fa a la vegada que es posen en pràctica altres alternatives més tolerades pel sistema o fins i tot proposades per ell. Però sempre s'ha de transmetre el següent missatge: "Provarem això, allò i l'altre però si no dóna resultat, heu d'estar disposats a que es dugui la contrària al pacient". I aquest dur la contrària és el què entenem com a tractament involuntari.
Com ja hem comentat, l'esgotament per ineficàcia d'altres estratègies, els fa veure que no hi haurà altra alternativa. Aquest fet experiencial junt amb el convenciment de que el pacient un cop estabilitzat no estarà enfadat amb ell, fa que vagin agafant forces per donar el pas definitiu del ingrés involuntari. I, repeteixo, aquest no s'ha de realitzar fins que s'hagin exhaurit la resta d'estratègies que s'hagin pogut dissenyar per un cas en concret. Evidentment l'exposició a modus d'exemple d'altres casos semblants al seu, així com l'escoltar de manera directa l'experiència personal d'altres famílies que han passat pel mateix, és una eina molt potent a l'hora de provocar calma i donar seguretat al sistema que estem tractant. En aquest sentit, el nostre propòsit és que quan hi ha un volum de casos significatiu dins un mateix territori es creï un grup de familiars on hi puguin assistir els integrants del sistema a tractar que així ho desitgin. Aquesta mena de grups va molt i molt bé; no solament per enfortir als casos nous sinó per mantenir l'estabilitat operativa positiva en casos que ja han entrat dins la xarxa pública d'atenció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada