dimecres, 9 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-8

2.- Contacte i recollida d'informació
El primer contacte pot ser una reunió a diferents bandes. Hi poden intervenir els agents que han formulat la demanda, els familiars, etc.
Aquesta primera entrevista és cabdal per generar confiança i empatia als referents (cas que ni hagin) familiars. Facilita molt aquesta tasca el fet que hi hagi l'agent que ha proporcionat la primera informació ja que així es produeix un efecte de delegació en la confiança. És a dir, és més fàcil que els referents confiïn en un estrany si aquest és presentat per l'agent que ha proporcionat la idea de que el cas es pot solucionar de manera òptima pels interessos dels afectats.
En altres casos això no serà possible i per tant, l'esforç de seducció de l'equip del programa haurà de ser major.
Aquesta entrevista es pot realitzar físicament a qualsevol de les dependències de les entitats implicades, a casa els referents o fins i tot a un local d'hostaleria.
La seva durada serà entre una i dos hores.
El nombre de persones del equip a participar pot ser d'una o de dos.
El seu objectiu és la recollida el més àmplia possible d'informació sobre el problema i els seus efectes sobre el sistema (tant a nivell individual com del propi sistema en general). Les àrees a explorar són totes les que defineixen el concepte de salut integral i que tot i que ja les hem esmentat, les exposem de manera més estructurada tot seguit:
1.    Del individu afectat:
a.    Mental: què li passa?
b.    Físic:
                                                     i.    quins altres problemes de salut física hi ha sense relació amb el problema mental?
                                                   ii.    quins problemes físics s'han generat a causa del problema mental?
                                                 iii.    quin és el grau de dependència que ha generat la patologia?
c.    Familiar: quines repercussions té el problema mental sobre els familiars que hi conviuen o que donen suport als convivents? Aquest punt s'imbrica amb el punt 2.
d.    Social: quines repercussions té el problema que pateix la persona a nivell del entorn social immediat? Com afecta la seva patologia mental als veïns de l'edifici i del barri (carrer, botigues, locals d'hostaleria, etc.)?
e.    Formatiu-laboral: té feina? Si no en té, es deu a la seva patologia? Té problemes a la feina causades per la seva patologia? El mateix si és una persona que s'estigui formant o que podria estar-se formant.
f.     Legal: a causa de la seva patologia ha tingut problemes amb la llei? L'han detingut per aldarulls, per violència, per conducció temerària, per delictes com furts, per assetjament sexual o altres problemes de gènere, etc?
2.    Del sistema afectat:
a.    Mentals i físics: com repercuteix sobre la resta de membres de la família o de persones directament relacionades amb el subjecte de demanda, la patologia que aquest presenta?
                                         i.    Derivats del trastorn que pateix la persona: sovint trobem estats depressius o d'ansietat pel trastorn adaptatiu que comporta la relació de convivència. Pot haver persones afectades per les conductes del pacient: violència física, verbal, de gènere, sobre objectes, etc.
També pot passar que les diferències sobre com cal abordar el tema creï dissensions, enfrontaments i desavinences entre els diferents membres de la família, fet que pot agreujar la situació al perdre aliats (suports) o empitjorar l'estat d'ànim dels referents convivents.
                                        ii.    Aliens: en quines condicions es troba el sistema afectat per poder donar un suport adequat a la persona objecte de la demanda d'atenció? Les persones que s'hi relacionen a nivell de suport i atenció poden tenir problemes propis que impedeixin una correcte actuació o atenció. Pares grans i amb problemes físics o mentals, economies familiars molt precàries, altres problemes físics com la discapacitat, etc.
b.    Socials:
                                         i.    Quin és el grau de pressió al que es troba sotmès el sistema afectat? Pot ser que els veïns del immoble o del carrer o dels locals no entenguin la problemàtica i s'enemistin amb el sistema o fins i tot hi hagi discussions, marginació activa o passiva, denúncies, etc.
c.    Formatiu-laborals: no cal dir que si hi ha afectacions mentals, això pot redundar negativament sobre les pròpies activitats formatives o laborals dels membres del sistema.
Altres efectes directes poden ser que la persona objecte exigeixi condicions que alterin o impedeixin la formació o la feina dels convivents o suports. Fets com acompanyar a tot arreu a la mare (o altre membre directament implicat), expandir el deliri cap a la feina o altra mena de companys o entitats de manera que el familiar no pugui accedir-hi o es vegi perjudicat per notes, trucades de telèfon, amenaces, etc; un reclam constant d'atenció i companyia que causi una gran impossibilitat de moviment lliure a causa dels elements delirants o per la por a què si el suport no hi és, el malalt es pugui fer mal a sí mateix o pugui causar un dany a l'habitatge o a tercers.
d.    Legals: poden haver repercussions legals que afectin al sistema encara que vagin dirigits al pacient. Demanda de préstecs, targetes de crèdit amb el límit de crèdit excedit i quantiós, etc. Fets que si bé recauen sobre la persona, és la família qui se n'acaba fent càrrec.
La recollida d'informació és pot fer de manera estrictament protocolitzada o es pot fer de manera més oberta al llarg de la entrevista. Hi ha eines estandarditzades que permeten recollir cada aspecte dels comentats i que ofereixen una puntuació com a resultat de l'avaluació. En concret el DSM-V deixa d'emprar el model diagnòstic de trastorn mental en 5 eixos i ofereix unes eines per avaluar la gravetat de la patologia a la persona, així com la interpretació segons la seva cultura i una avaluació del grau de dependència. El DSM-IV oferia en el seu model de diagnòstic en 5 eixos una major possibilitat de diagnòstic integral i encara es pot fer servir; en concret a part del diagnòstic de trastorn mental ofereix la possibilitat de realitzar un diagnòstic de trastorn de la personalitat, de la capacitat intel·lectual, de les patologies orgàniques, de l'existència i grau de problemes psicosocials i ambientals i una escala d'avaluació de l'activitat global de la persona.
Disposem d'altres eines (medis) de diagnosticar situacions sistèmiques complexes com poden ser l'ESFA (escala de satisfacció familiar per adjectius), o el MMPI, o el qüestionari per avaluar el nivell de dependència que s'aplica a Serveis Socials, o d'altres que hi hagi. L'avantatge d'usar medis estandarditzats és que el lector destinatari pot, amb el resultat dels mateixos, fer-se una idea molt exacte del què s'avalua. La desavantatge és la formalitat que demanen per ser passats (enquestes o tests) amb la conseqüent refredament de la relació que es pretén aconseguir entre els professionals i els usuaris.
En aquest sentit, nosaltres partim d'un guió a mena d'entrevista semi estructurada que ens permet dins el cordial diàleg, anar obtenint la informació clau per poder fer un correcte diagnòstic integral del sistema. És possible fins i tot que no es vegi oportú prendre notes a l'entrevista i que aquestes s'escriguin seguint el guió un cop acabada la mateixa. És molt important que l'entrevista sigui cordial, informal i empàtica.
Posem un cas com exemple: ens va arribar, derivat per una associació de familiars de malalts mentals amb la que hi tenim relació, una dona de mitjana edat. Era la germana d’una pacient que tenia problemes mentals de tipus psicòtic, en concret una possible esquizofrènia.
La dona a la primera entrevista que vàrem fer a les nostres dependències ens va explicar que la seva germana de 35 anys no estava bé. Ens va descriure els símptomes que tenia. Conversant amb ella i interessant-nos per l’afectació del sistema, ens va explicar que els pares havien deixat de conviure feia cosa de 2 anys per ‘culpa’ de la seva germana. La causa era que el pare no gosava contradir a la seva filla malalta, la qual tenia molts pensaments paranoides sobre la mare i possiblement sentia veus que l’indicaven que agafés un ganivet i li clavés (“mata-la!”). La mare no solament vivia espantada i atemorida sinó que havia intentat convèncer al pare que calia fer alguna cosa amb la seva filla, que calia que la veiés un psiquiatra i que el millor seria que la ingressessin fins que no li passessin aquestes rareses (la germana ens va explicar les rareses, les quals encaixen molt bé amb una conducta influenciada per deliris). Com que el pare es resistia a actuar en contra de la seva filla (així vivia ell un ingrés involuntari), la mare va acabar marxant a viure a casa d’aquesta germana.
A més a més, la convivència a casa la germana, creava els problemes típics generacionals ja que la mare s’implicava massa en l’educació dels seus néts, de manera que hi havia discussions a diari entre la mare i la filla. Ambdues mostraven símptomes de problemes adaptatius, sobretot la mare que patia insomni, tristesa, manca de ganes de fer coses, irritabilitat i ansietat. La filla patia d’ansietat i es tractava pel metge de capçalera; la mare no anava al metge perquè deia que quan pogués tornar a casa seva i la seva filla es trobés bé, doncs que ja li passaria.
La germana també ens va explicar que el pare que ja estava jubilat de feia 2 anys, sols sortia de casa quan la seva filla dormia i havia deixat de relacionar-se amb coneguts del barri. Sortia per l’imprescindible i tornava de pressa a casa per vigilar que la seva filla no complís cap de les fantasies que tenia (estava convençuda que sabia com alliberar a mon de les desgràcies a través de poder trobar unes plantes que existien a la Xina). Volia marxar a buscar-les i no necessitava res més que la voluntat per arribar a la Xina. Els deliris eren molt inconnexes i fragmentats, com sol passar a l’esquizofrènia. El relat de la germana sobre aquest deliri era deduït de les coses que deia la germana més que no pas d’un relat seguit que hagués fet. A la mare la volia matar perquè era dolenta i no sabia donar una explicació al perquè era dolenta, sols que les veus li deien.
La germana objecte de la demanda d’ajut s’havia abandonat en la higiene i l’endreça, amb la qual cosa el pare l’havia de convèncer que es dutxés i així ho feia quan es mostrava receptiva o volia alguna cosa sense importància aparent a canvi.
Tenia els horaris invertits i de vegades cridava de nit, com si parlés o discutís amb algú. Total, que el pare havia de calmar-la distraient-la però els veïns es queixaven i fins i tot van fer venir una vegada a la policia. En aquest cas, el pare va poder calmar a la filla i quan va arribar la policia els va dir que la seva filla estava malalta i que ja estava en tractament. Tot va quedar en un advertiment per part dels cossos de seguretat.
Evidentment el pare també es trobava sotmès a un estrés important i el seu estat d’ànim era cada cop pitjor, segons ens va explicar la germana. A més a més, pels nervis que passava i perquè aquests se li posaven a l’estómac, havia de prendre tractament per la gastritis i la hipertensió.
Com es pot haver apreciat del relat d’aquest cas, les repercussions de la patologia mental d’una sola persona afecten de manera directa i indirecta a molta més gent, els quals no tenen perquè ser del mateix sistema convivent.
En aquest cas donada l'ansietat del sistema, passar tests o cenyir-se a una entrevista estructurada o semi estructurada, hagués estat poc profitós. És molt més eficaç deixar-se dur per la necessitat de comunicació del sistema i pormenoritzar en cada capítol que el sistema exposa. El resultat és el mateix però tot es fa d'una manera més relaxant pel sistema.

Següent ->

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada