dimarts, 22 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-23

3.    Empoderament
Aquest és un acte imprescindible per un bon pronòstic del cas. Potser no serà necessari en tots els cassos però sí que serà fonamental a la majoria, atenent a la complexitat dels cassos que parlem per la baixa o nul·la consciència de malaltia que presenten els pacients.
Si aquests cassos han estat com a 'ocults' no solament és per la manca de consciència de malaltia del pacient, sinó que també ho és pels temors del sistema a actuar de manera eficaç (junt amb la manca de recursos com el nostre).
Aquesta situació fa que sigui el pacient qui domina al sistema el qual accepta per por al què pugui passar: amenaces, crits, violència, fugides, re aguditzacions, etc.
S'estableixen costums (hàbits nocius, vicis de relació) que estressen al sistema i dificulten la presa de decisions encertades per la correcte resolució del cas. Per dir-ho d'una manera clara: el sistema s'acostuma a la malaltia i arriba a un equilibri precari que manté el cas sense resolució.
Per exemple, tenim una família de 5 elements que conviuen. El pacient té un trastorn delirant de varis anys d'evolució. A la casa hi conviuen el pare, la mare, el pacient i dos germans més tots, majors d'edat. Els germans fan la seva vida i es mantenen perifèrics al problema; estan el menor temps possible a casa i quan hi són estan a la seva habitació. Tots mengen a part, ja que els àpats en comunitat s'havien convertit en font de discussió per la insistència malaltissa del pacient en els seus deliris. El pacient està convençut que algú (una xarxa de persones) vol segrestar a la mare. El pacient no accepta que la mare surti sola i ell tampoc la vol acompanyar; per tant, la mare ha de sortir amb el pare. Aquest treballa i per tant la mare no pot sortir de casa fins que el pare arriba. Les compres les fan quan arriba el pare o les fa el pare directament; abans ho encarregaven per internet però amb la crisi no s'ho poden permetre. A més a més hi ha menjars que no es poden comprar perquè el pacient està convençut que estan manipulats i els poden enverinar. Tampoc es pot veure la televisió ja que ell està convençut que els escolten a través de ella; i el mateix passa amb la ràdio i el telèfon fixa. 

En aquest exemple hem exposat sols unes pinzellades de tot el què passava en aquesta casa. El nivell de distorsió del sistema és obvi i greu. El sistema pateix un nivell molt alt de estrés, sobretot la mare i el pare. Si no s'aporta consciència dels hàbits adquirits, és molt possible que al sistema li costi, després de tants anys, retrobar un equilibri saludable. Cal que el sistema entengui en què estava malacostumant al fill i com es doblegava per tenir-lo satisfet.
Un altre exemple, en aquest cas tenim una mare i un fill que han conviscut durant anys dins l'estat delirant del fill. Aquest usava a la mare per a totes les seves necessitats fins el punt que la mare era qui parlava en nom de ell amb altres persones; si el pacient volia una determinada cosa, li deia a la seva mare i la seva mare ho actuava per ell. En aquest cas en concret es va necessitar el ingrés hospitalari. Doncs bé, a una de les entrevistes de seguiment, la mare ens va explicar de manera 'normal' que el fill l'havia encarregat que li digués determinada cosa al metge i que l'havia encarregat que li comprés un apple perquè així li venia de gust. La mare ens ho deia de la manera més normal, sense adonar-se que l'esquema de relació es mantenia tot i estar el quadre psicòtic estabilitzat. Va caler fer-li veure que el pacient era qui havia de parlar amb el metge i que si volia un apple doncs que ja es veuria si era necessari quan ell tingués l'alta. Així es va poder iniciar la tasca del empoderament de la mare. Cal dir que aquesta família no tenia massa poder econòmic i que fins ara, la mare s'havia endeutat per satisfer els capricis del seu fill amb l'objectiu d'evitar les seves reaccions (maltractes) i per la 'pena' que li feia que el seu fill estigués malalt.
El empoderament té altres objectius que la reeducació del pacient. El empoderament serveix per:
a.    Garantir que el pacient complirà la pauta farmacològica. Deixar que sigui el pacient qui tingui control absolut sobre la medicació que pren i com la pren és un error. Fins i tot quan hom té la certesa que el pacient té un grau òptim de consciència de malaltia és convenient que el sistema tingui coneixement de que se la pren de manera correcte i que mai es queda sense.
    Al ser el inici del tractament un punt d'inflexió i comportar una nova etapa, és el moment més adequat per canviar costums, sent el més important el compliment de la pauta farmacològica, de manera que sigui una cosa compartida. Cal lluitar i eliminar el sentiment del sistema que "si faig això, ell/ella es pensarà que no hi confiem".
b.    Modificar i mantenir estils de vida de manera que s'evitin els estressors. Cal dotar d'autoritat i respecte als suports del pacient a fi i efecte que se l'ajudi a mantenir l'estabilitat mental. Per exemple: consum de drogues, alcohol, cafeïna i tabac, excessos nocturns (gresques), tendència a l'abúlia, aïllament social immotivat, capricis immotivats, saltar-se les visites amb el CSMA, deixar d'anar als centres de dia o tallers, etc.
No hem d'oblidar que una patologia mental que ha evolucionat sense tractament durant molt de temps ha afectat les capacitats d'autonomia de la persona, fent-les retrocedir o impossibilitant-les en el seu aprenentatge. Per altra cantó, hi ha patologies que tot i que s'aconsegueix estabilitzar-les mantenen simptomatologia residual. En altres cassos hi ha deteriorament cognitiu. Algunes de les persones afectades presenten personalitats patològiques del tipus immaduresa o raresa (personalitats prepsicòtiques). Per tant, el tractament no és sinònim d'estabilitat, independència i autonomia.
De la mateixa manera que aquestes persones precisaran d'un suport important i extens que els hi vindrà ofert pel sistema públic, necessitaran també d'un suport ampli i intens per part de la família convivent. I és obvi que si el pacient no té un respecte per aquests suports, difícilment es deixarà ajudar.
Com ja hem comentat, la nostra tasca en aquest punt són les entrevistes personals amb un o varis elements del sistema, amb presència o no del pacient, i els grups de familiars.
Sobre els grups de familiars cal dir que són un medi molt potent i eficaç a tots els punts del protocol del programa. Els grups de familiars permeten:
a.    Transmetre informació de manera eficaç
b.    Compartir experiències
c.    Possibilitar l'aprenentatge empàtic

Següent ->

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada