dijous, 10 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-9

3.- Elaboració de l'estratègia d'aproximació i execució
Ja dins el curs d'aquesta primera entrevista i fins i tot al moment de rebre la demanda, és possible esbossar un pla d'acció per poder realitzar una confirmació de les conclusions tretes a la primera entrevista o per realitzar diagnòstics més precisos (diagnòstic diferencial). També podem necessitar la confirmació de la informació recollida a través de tercers o podem necessitar informació addicional que els membres del sistema no disposen però que sí altres agents tenen (metge de família, serveis socials, etc.). Per tant, cal planificar quins seran les nostres passes a seguir.
Aquesta recerca d'informació de confirmació o complementària es pot fer de manera simultània al següent pas: l'estratègia d'aproximació i l'execució de la mateixa.
És molt important però no imprescindible prendre contacte directe amb el pacient i amb el principal familiar de referència cas que aquest no hagi estat present a la primera entrevista (pot passar que les persones amb qui haguem tingut la primera entrevista siguin familiars -germans- mentre que la persona que conviu de manera més intensa amb el pacient siguin els pares).
Quan diem que és molt important però no imprescindible connèixer personalment al pacient ens referim a persones que no accepten de cap manera el contacte amb altres persones i menys si són professionals de la salut mental. La raó per la qual no l'accepten és variada i es deu a una por o desconfiança o a una decisió fruit del seu deliri. Encara que sembli impossible o que algú tingui l'opinió o creença que un diagnòstic correcte no es pot fer a distància o a través de la informació que poden aportar terceres persones, aquesta és una fal·làcia total. Si es té prou informació contrastada d'un fet, aquest es pot jutjar sense necessitat d'observar-lo de primera mà.
L'estratègia d'aproximació pretén respondre a la següent pregunta: "com em puc apropar el màxim possible al subjecte de la demanda d'ajut?".
Partim de l'escull que formula la persona objecte d'atenció "no vol anar al metge, i menys al psiquiatra". De fet, aquest és el motiu que s'hagi creat el programa de detecció de patologia mental oculta. Les causes per les que no hi vol anar solen ser:
1.    No hi ha consciència de malaltia: "A mi no em passa res!"
2.    Hi ha por al tractament: "No vull que em tanquin a un manicomi!" Aquesta causa és sovint compartida pels familiars ja que la veuen com un nafra social a la persona o a la família.
3.    La persona no creu que sigui 'digne' d'una ajuda. Aquest pensament apareix a persones amb depressió important.
Sigui quin sigui l'argument, l'objectiu és intentar entrar en contacte personal amb la persona. Si això no és possible també podem actuar (veure el punt 3.-2.b.0.)
A grans trets els elements de l'estratègia són els següents:
1.    Excusa: excusa, pretext, justificació, subterfugi... Cal que elaborem un argument acceptable per la persona a fi i efecte de poder posar-nos en contacte directe amb ell.
Podem transformar-nos en amics de la família que van a fer una visita a la mare, en visitadors d'una mútua que van a fer una visita a la mare o a vendre-li el seu producte, en metges que venen per visitar a la mare perquè està malament (fet que sempre és correcte), en predicadors d'alguna religió, en coneixedors o experts d'algun tema que l'interessi a la persona o al suport, en venedors d'enciclopèdies o de llibres o del què sigui. El important és aconseguir entrar a l'habitatge quan la persona hi sigui.
2.  Inclusió: el què intentem és fer participar al pacient en la conversa que mantenim amb el familiar.
3.    Focalització de l'atenció: a la conversa que s'acaba mantenint, acaba sortint el tema de les percepcions del pacient i poc a poc, la conversa en centra en ell i en la seva simptomatologia.
4.    Obtenció d'informació que ens permet anar configurant el diagnòstic en el seu més ampli sentit, tal i com l'hem definit.
Dins aquesta entrevista també s'esbrinen les causes per les quals el pacient no vol ser tractat i la família s'oposa a la in voluntarietat.
Altres dades que obtenim en aquesta entrevista que són molt importants a l'hora de planificar l'estratègia d'intervenció són:
1.    Del pacient:
a.    Consciència de malaltia. Esbrinem si el pacient té algun dubte a explotar per acceptar, encara que sigui de manera remota que la realitat que viu no és la real.
b.    Perillositat. Tractem de valorar fins on pot ser perillós per ell o pels altres, bé per hetero agressivitat, bé per actes (fugida, incidents domèstics, etc), bé per auto agressivitat si portem el sistema a una crisi.
c.    Nivell d'empoderament del pacient sobre el sistema.
2.    Del responsable o responsables (suports) familiars:
a.    Pors derivades de la intervenció: por a què s'enfadi, por a que no els perdoni.
b.   Resistència a les possibles intervencions. D'aquest punt ja hem parlat. onsisteix en veure quin rebuig visceral provoquen les possibles alternatives a l'hora de trobar la millor estratègia d'intervenció.
c.    Grau de cohesió del sistema. És a dir, cal saber si els diferents membres del sistema que són considerats dignes de respecte, actuaran a favor de l'estratègia d'intervenció que es plantegi. Per exemple, és molt diferent saber que es compta amb el suport de germans i famílies respectives, tiets o altres figures de respecte que trobar-se una família dividia en relació al què cal fer. Cal tenir en compte que sovint els familiars saben què cal fer però no ho fan per respecte als suports; per tant, si tens una família extensa cohesionada i amb una postura més o menys unànime sobre el què cal fer, les possibilitats que els suports acabin acceptant l'estratègia d'intervenció són molt més altes que si no existeix aquesta cohesió.
En relació a aquest darrer punt 2 cal precisar que no sempre són els suports els que tenen dubtes. Quan coneixes bé al sistema no és estrany trobar-se que la causa de la inacció no es trobi en el suport (pare, mare) sinó en un dels membres de la família. Per exemple, a un dels casos atesos, la mare convivia amb un fill que patia un trastorn mental de feia anys; la mare estava estressada i se la va haver de posar en tractament antidepressiu. A les diferents entrevistes que es van mantenir vàrem descobrir que la manca d'inacció es devia a una de les germanes que no suportava imaginar que el seu germà el vingués a buscar l'ambulància junt amb la policia per 'tancar-lo' al 'manicomi'. En aquest sentit, la germana va passar a ser l'objecte principal de la nostra estratègia d'intervenció.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada