dimecres, 16 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-14

b.    Convenciment del pacient i ingrés involuntari.
                                         i.    Sense pressió. Aquí incloem aquelles tàctiques de presa de consciència que van adreçades a que la persona accepti la possibilitat de que el què li passa no és fruit de la realitat compartida pels altres sinó que és producte de la seva ment.
El nom tècnic que reben els dos estats possibles és egosintonia quan el què viu el pacient ho considera real i egodistonia quan ho considera estrany.
Si aconseguim un nivell d'egodistonia per part del pacient és molt possible que aquest es deixi tractar.
Certament els casos més complicats són els anomenats trastorns delirants ja que són els més resistents a les argumentacions i evidències que els podem proporcionar per a què se n'adonin que la seva realitat és fruit de la percepció errònia de la seva ment.
Sigui quin sigui el diagnòstic, l'objectiu és crear un dubte en el pacient. Per exemple, al depressiu que creu que no val la pena que ningú es preocupi per ell ja que està convençut que és la causa de molts mals o que la seva persona no té cap mena d'interès per a ningú, l'haurem de convèncer de que al menys ens deixi provar si prenent alguna mena de medicació ho sent diferent.
La frase: "Prova-ho i després jutja, no perds res per provar-ho." és vàlida per tots els trastorns i si el pacient hi accedeix, la partida està guanyada.
                                        ii.    Amb negociació. Aquí entrem ja en obtenir el consentiment a ser tractat a canvi d'algun compromís per part nostra. Per exemple, pot haver alguna cosa que el pacient desitgi dins el discurs provocat per la seva patologia.
Per exemple, podem pactar fins i tot que si la cosa no va bé (tractament), no el molestarem més o podem arribar a pactar que ens pensarem l'ajudar a marxar d'aquest mon. O podem pactar que si no va bé l'ajudarem a muntar el negoci que té en ment (maníacs o hipo maníacs) o potser amb un delirant podem pactar que l'ajudarem en combatre els seus dimonis (deliris paranoides).
És evident que estem mentint però són d'aquelles situacions en les que el fi justifica el medi.
Pot ser que una negociació més del tipus del xantatge doni resultat. Ens referim a les equacions del tipus "Si no acceptes això, nosaltres farem allò". On 'l'això' és el tractament i 'l'allò' pot ser qualsevol mesura que ell no desitgi o ho vegi com a perjudicial o temible. Evidentment previ a l'aplicació d'aquest tipus d'estratègies cal fer una valoració molt curosa de possibles reaccions negatives i perjudicials (agressivitat, fugues, etc). Hem de recordar que hi ha patologies molt resistents i delicades on és molt fàcil provocar una crisi conductual de resultats catastròfics.
Cal dir que la negociació i el xantatge són estratègies que podem usar en casos com els trastorns de la conducta o les toxicomanies més que no pas en casos com les psicosi. Però sempre és una alternativa al tractament involuntari.
                                       iii.    Ingrés involuntari. Malauradament la legislació vigent no contempla l'ordre de tractament ambulatori involuntari. Les eines que ens proporciona la legislació en l'article 255 de la Llei 9/1998 del 15 de Juliol, del Codi de família, així com en l'article 763 de la Llei 1/2000 de 7 de Gener, d'enjudiciament civil, són el ingrés involuntari.
El ingrés involuntari significa la demanda d'actuació del 112 per a què s'agafi al subjecte i en condicions adequades (ambulància) se'l dugui a un centre hospitalari on tinguin servei d'urgències mèdiques de psiquiatria.
La imatge que es crea d'aquesta actuació a la ment del sistema és francament desagradable i és causa de moltes resistències i de la perpetuació del problema. Si es pogués ingressar a la persona sense passar per aquest tràngol, més d'un cas ja s'hagués solucionat abans.
El ingrés involuntari s'aplica com a últim recurs encara que ens sembli que és la millor solució o l'única.
Hi ha dos maneres d'aplicació del mateix:
1.    A través de denúncia al jutjat de guàrdia.
2.    Trucant directament al 112.
Nosaltres preferim comptar amb el coneixement i vist-i-plau del jutjat de guàrdia. Aquesta manera de procedir ens garanteix que la persona superarà els 3 filtres existents i que són:
a.    Col·laboració activa dels cossos de seguretat,
b.    Col·laboració activa del personal del SEM (medicalitzat) i,
c.    Acceptació del cas per part del personal d'urgències que atengui al pacient.

1.    A través de denúncia al jutjat de guàrdia. És un pas que ha de donar la família ja que és millor que sigui ella qui formuli la denúncia. Cal que la família acudeixi al Jutjat de Guàrdia amb un informe molt ben fet on s'exposi el cas i es justifiqui la demanda.
A l'hora és molt important que un informe semblant o còpia del judicial sigui aportat per la família al facultatiu que atendrà el cas.
2.    Trucant directament al 112. També és un pas que preferim que el faci la família. En aquest cas, a la família se l'entreguen 3 documents:
a.    Un informe breu pels cossos de seguretat on es diu el què han de fer i sota quina empara legal se'ls hi demana. Cal indicar la possibilitat d'oposició o agressivitat per part del pacient.
b.    Un informe breu pel facultatiu o personal de l'ambulància on s'exposi sota quina empara legal demanem els seus serveis, s'indiqui el diagnòstic i s'adverteixi de les possibles alteracions conductuals del pacient.
c.    Un informe clínic el més complert i concís possible pel facultatiu que rebrà a urgències al pacient.
A part dels documents, cal indicar a la família que quan arribin els professionals del 112 se'ls ofereixi la possibilitat immediata de contactar amb nosaltres personalment a fi i efecte d'aclarir aquells dubtes o preguntes que tinguin.
També és molt important posar-se en contacte amb el psiquiatra que estigui de guàrdia al servei d'urgències on serà traslladat el pacient. L'objectiu és advertir-lo i informar-lo de les característiques clíniques del ingrés que rebrà d'immediat.

b.0. Quan no hi ha accés al pacient però sí que hi ha un suport. No ens referim a persones que no tenen cap referent i que viuen soles sinó a persones que no accepten ser vistes per ningú. També incloem persones que tenint un suport aquest no conviu amb ells sinó que és com una mena de zelador que manté un contacte amb ell però no hi té un accés directe. El contacte es limita a que el pacient li faci d'alguna manera les demandes de les coses que necessita o el propi suport s'encarrega de facilitar-li aquestes sense que hi hagi demanda. Evidentment són casos estranys en els que el pacient és una mena d'anacoreta o ermità. Sense l'existència del suport segurament entrarien en crisi o moririen de gana.
En aquests casos l'objecte a treballar serà el suport.
Tot i amb això, cal intentar poder connectar amb el pacient. Si el resultat del intent és nul, caldrà obtenir tota la informació del suport i convèncer-lo de que cal una intervenció forçosa i invasiva.
Per exemple, un dels casos consistia en una mare que duia varis anys servint al fill allò que ell li demanava a través del correu electrònic. El fill, ja un adult de 40 anys es negava a veure ningú de feia anys. La mare li comprava el què ell demanava i quan ella havia marxat de l'escala, el fill des bloquejava la porta i agafava el què ella li havia dut. La mare no li veia la cara de feia anys. La mare acceptava aquest servilisme per por a que sinó ho feia ell reaccionés molt malament, com posar-se violent i anar a buscar-la per fer-li mal o fent un disbarat al pis on ell vivia.
En aquest exemple real, el treball es va dedicar exclusivament a convèncer a la mare de que la única alternativa per poder tractar al pacient era la via d'ingrés involuntari. I en concret per via judicial ja que calia preveure que el pacient no obriria la porta de manera voluntària als professionals del 112 (ni als cossos de seguretat, ni al SEM) i caldria forçar-la per poder accedir al a vivenda i al pacient.

Següent ->

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada