dimarts, 30 de setembre de 2014

COMUNICAT ALS SUPORTS

30-09-2014

Benvolguts tutors/es

Dins l'ànim de millorar l'eficàcia i la coordinació del Projecte Oriol, hem dissenyat un nou sistema d'informació de la salut integral dels usuaris que teniu com a convivent.
Si bé fins ara, es demanava un informe setmanal i un informe resum mensual, vist que l'únic que es manté al llarg del temps és el mensual (i no sempre) hem arribat a la conclusió que cal encara més facilitar-vos la feina.
És per això que a partir del dia un d'Octubre de enguany, en psicòleg René Glozález Rubio a qui tots coneixeu, es posarà en contacte amb vosaltres un dia a la setmana per passar una enquesta i actualitzar així la història clínica dels vostres usuaris.
L'enquesta és breu, no més de 10 minuts.
Ell es posarà en contacte amb vosaltres pels medis més habituals per cada un de vosaltres per establir un dia i una hora fixes on pugueu dedicar-li aquests 10 minuts.
Amb això, els informes setmanals i el de resum mensual quedaran eliminats del protocol.
Tots teniu el telèfon del Rene. Si voleu us podeu posar en contacte amb ell per iniciar ja la nova relació.
Salutacions a tots i totes


Jacint.


dissabte, 27 de setembre de 2014

COM SÓN ELS NOSTRES USUARIS?

O LA DIFERÈNCIA ENTRE UN SUPORT i UN CUIDADOR

Quan hom pensa en una persona amb una malaltia mental de les anomenades cròniques (esquizofrènia, trastorn bipolar, demències frontals de causa traumàtica, etc) no sol tenir en compte el procés incapacitant que comporta.

No són gaires els pacients que poden dur una vida totalment autònoma quan es pateixen aquests tipus de patologies, encara que el comentari sigui: "avui dia amb el tipus de fàrmacs que tenim, els pacients poden dur una vida completament normal".

Són varis els components de la malaltia mental i el seu tractament que intervenen en la pèrdua d'autonomia i del gaudi de la vida:

1.- El desajustament previ a la primers crisi o inici de la malaltia. Moltes d'aquestes persones tenen una personalitat prèvia que els fa menys competitius a tots nivells: personal, social, formatiu-laboral.

2.- El impacte global de la primera crisi. El debut de la malaltia no és com el d'altres malalties comunes (grip, fractura d'una cama). Provoca al propi individu, a la família, a l'entorn social, a l'entorn formatiu o laboral i fins i tot al legal una sotragada molt important.

Aquella persona ja no serà vista per ningú de la mateixa manera. Generalment es tendeix al rebuig (manifest o no), a la compassió o a la precaució.
Molt sovint es requereix un ingrés hospitalari per urgències després d'un caos a tots nivells. Fins i tot amb comissió de delictes o actes sociopàtics que atemoreixen a l'entorn. Ningú oblida els dies o setmanes o fins i tot mesos anteriors a un ingrés per urgències d'un familiar, company, amic.

3.- Els efectes indesitjables dels fàrmacs fan baixar el rendiment de la persona a tots nivells. La persona té menys capacitats de concentració, hi ha alteracions de la memòria, alentiment motor, pèrdua d'expressivitat emocional, alteracions del pes, de la son, etc.

4.- Vàries són les activitats que en queden afectades, algunes impossibilitades: esports, estudis, feina, relacions afectives, oci. Els hàbits s'han de modificar: no es pot beure alcohol, ni prendre altres drogues "socials", cal modificar la dieta ja que el risc de colesterol, diabetis, hipertensió, sobrepès, etc. van associats al ús dels fàrmacs.

Les relacions sexuals són més difícils o impossibles. Cal estructurar uns horaris més severs i estrictes, no es pot sortir de "juerga" fins a les tantes de la matinada. Els horaris laboral s'han de reduir i el ritme laboral vol menys pressió.

5.- Les patologies que debuten a la primera etapa de la joventut o a l'adolescència afegeixen el problema de la consciència de la malaltia.

Els joves (més els homes) no solen acceptar les noves limitacions vitals i del gaudi que comporta la malaltia i el seu tractament i acostumen a abandonar el tractament per poder tornar a sentir-se normals. Cada abandonament dels fàrmacs acaba en una nova crisi i mai les crisi són iguals. Cada crisi és un nou impacte a tots nivells i això comporta un deteriorament afegit i progressiu.

De vegades la consciència de malaltia no es formalitza fins la quarta o cinquena dècada de la vida de la persona i això significa un deteriorament acumulat important ja que en 20 anys es poden tenir moltes crisis i cada crisi deixa una petjada discapacitant que s'afegeix.

6.- Aquestes patologies no van mai soles. I no solament per raons dels efectes indesitjables o el deteriorament progressiu, sinó perquè a tots els acaba canviant (si no eren ja personalitats premòrbides, que es diu) la personalitatEls canvis són en un major grau d'immaduresa personal, patologies de l'esfera de l'ansietat i alteracions neurològiques lleus o moderades.

El resultat evolutiu de la malaltia ens sol deixar a una persona amb una discapacitat important a nivell de salut integral.

7.- El tipus d'atenció que reben les persones amb aquesta mena de patologia sol tendir sempre a un augment de la discapacitació i dependència d'altres.

Per un cantó tenim la família la qual sovint es torna sobre protectora i tolerant, per l'altre les institucions que prefereixen anar per feina i en lloc d'estimular als pacients o usuaris a que mantinguin la seva autonomia prefereixen fer-lis les feines bàsiques. El sistema en si tampoc afavoreix gaire ja que s'entra en una mena de sobre protecció legal com són les invalideses; o s'és dins el sistema laboral o s'hi és fora. Si ets fora el sistema laboral ets un paràsit més de la societat. Difícil trobar empreses que acceptin discapacitats mentals i amollin la seva productivitat al tempo de les persones amb trastorn mental crònic.

Com més temps passa, més grans es fan els pares i menys energia tenen per esperonar l'autonomia de la persona. A l'hora el pacient, com més temps passa menys hàbits ha adquirit i manté.

Molts s'institucionalitzen. Acaben amollant-se a la dependència i a les cures externes de les necessitats més bàsiques en l'autonomia personal: higiene, alimentació, salut i horaris, acaben sent responsabilitats externes a ell o ella.

Nosaltres ens hi trobem amb tots els usuaris que tenim al Projecte Oriol, arriben com a sers marginals, deixats, molts cops bruts i amb vicis adquirits. Però la major evidència de que aquestes persones tenen moltes més possibilitats d'autonomia i auto cura de sí mateixos és l'evolució que fan quan hi ha algú que s'encarrega de recordar-los les seves obligacions i no es limiten a fer-ho per ells.


Aquesta és una bona manera de diferenciar el concepte de suport del de cuidador.

dimarts, 23 de setembre de 2014

GALLARDON DIMITEIX

El ministre de la Pàtria dimiteix...

A la part final hi ha un conte.

Però tot i que la llei de l'avortament es modificarà o suspendrà, encara hi ha la reforma del Codi Penal en la que les persones amb malaltia mental crònica se les farà responsables de les conseqüències de la seva malaltia fins el punt de tancar-les de per vida.

Ja he comentat en una altra entrada que hi ha casos i casos. Els violadors, assassins, psicòpates o derivats, mentre no hi hagi una altra alternativa de tractament, el millor que es pot fer és separar-los de la societat (i no dic com, ni a on).

Però a un psicòtic, a una víctima d'un TEPT, a una persona amb un brot maníac o amb un trastorn delirant, entre d'altres diagnòstics, que comet un acte antisocial cal entendre que l'error no és en el protagonista sinó en l'entorn immediat i en el propi sistema.

Per a què una persona amb una malaltia mental es descompensi per segona vegada, cal que el sistema falli: no control de la medicació, no control de la evolució de la persona, etc.

Faran cas els Hidalgos de la Pàtria al què la gent diu o encara es pensen que som als anys dels seus pares que amb tant de carinyo i amor els van educar.


El conte

Hi havia una vegada un ministre del PP que es deia Gallardón. Era ministre de Justícia d'una Pàtria anomenada España. En aquell temps (l'actual) el concepte de Pàtria (España) era el d'una colla de borregos manats per altres borregos i així fins arribar a la borregueria major. Rajo hoy, rajo mañana, rajé ayer i rajaré siempre.

El Sr. Gallardón figura que tenia 40 anys. Casat i amb 5 fills. Imaginem que un d'ells, el segon, té 18 anys. És un noi.

Com a tots els nois els agrada la "juerga" i el provar coses noves.

A una festa entre amics, d'aquelles d'alcohol i altres coses, algú duu unes pastis molt bones. Són netes, no contenen res que no sigui pura química per a rics.

Però ves. Al noi li va sentar malament la puta pasti. Se li gira el cervell, que es diu, i comença a pensar que la gent que el volta està confabulada contra ell per la raó que sigui. S'angoixa, s'agobia, sua, pateix; té por, molt por.

Cada cop s'aparta més de la gent fins que marxa de la casa. Però dins el seu cap la por persisteix, es va estenent a tota la vida del noi. Gira el cap darrera; es para per escoltar; comença a pensar que el seu cotxe està intervingut. Anirà a peu. Seguidament pensa que ells són més rapits i són molts i que l'esperaran a casa; faran mal a la seva família. Li faran mal per culpa seva.

De cop i volta sap qui i què ha originat la seva cacera. Qualsevol cosa val. Té por i ho voldria arreglar però té massa por per fer res més que caminar.

Ara ja no va cap a casa, camina i camina. Com més camina i més temps passa més por té. Ha arribat a la conclusió que li llegeixen la ment. Ho sap, ho percep...

Derrotat, extenuat, s'asseu encongit a un portal, suplicant perquè el perdonin i el deixin viure.

Total, que la poli el troba, l'ingressen a psiquiatria, l'estabilitzen i surt al cap d'un parell de mesos amb medicació.

Els pares es preocupen molt per ell però li donen la vènia en prendre ell la medicació.

Passen uns tres mesos. S'ha engreixat, no pot seguir els estudis, no pot sortir amb els amics més enllà de les 10 perquè no pot fer el mateix que ells, cada cop el truquen menys, dorm molt, s'avorreix...

Un dia decideix que ja ni ha prou i que les putes pastilles que pren no el deixen ser normal. Deixa de prendre les pastilles aquelles que el deixen imbècil.

No passa res durant 2 dies. Que bé! Es troba més animat, més viu i truca a un amic seu per veure què faran aquesta nit. Ell s'apunta.

Els amics el veuen bé i se n'alegren amb totes les precaucions possibles sobre algú que està "boig". Ell està massa emocionat per captar de manera conscient les reticències dels altres.

Però ves per on, beu, fuma. Amb tant de temps sense col·locar-se la cosa li puja ràpid.

Els porros l'afecten de manera sobtada i molt forta. Tot es para i comença de nou el deliri.

Integra les imatges de la rebuda: la desconfiança, la diplomàcia, el recel.

Està mort de por perquè es sent atrapat. Els altres no actuen perquè encara no tenen el senyal. Quan ho facin el mataran...
I tot surt de fulanito i fulanito està allà i l'està mirant. Se n'enfot perquè sap que ell sap que ho sap.

Poc a poc s'esmuny cap les parets i paret darrera paret surt del "saloon" i sense deixar la paret va a parar a la cuina. Allà s'arracona, dret, no sent, veu sense veure. Tot és angoixa.

En fulanito entra a la cuina amb un parell de companys més. Va a posar gel al got. Van fent conya.

El veuen a ell i en fulanito li pregunta què tal tot o quelcom així.

Ell el mira amb cara d'enfollit i no respon; sols sua, pateix...

En fulanito i els altres se'l miren estranyats i li pregunten si es troba bé. Ell s'encongeix. Pensa que ara és el moment de la seva mort.

En fulanito l'agafa pel braç per incorporar-lo i ell reacciona amb un pànic increïble. S'esmuny i, mala sort, al marbre hi ha una fusta de tallar i un ganivet de 25 centímetres.

En fulanito li pregunta altra cop què li passa i li apreta més el braç. Ell es gira i nyaca!

El van jutjar i van decretar que era irresponsable dels seus actes i que la seva família no havia estat capaç de vetllar per ell i que com que els medis públics són limitats en l'atenció ambulatòria, doncs el millor que es podia fer és tancar-lo fins que algú decidís que els medis públics fossin prou efectius.
 
Aquesta no és una història real però sí que és la fusió de 6 històries reals. El què passa és que fins ara i de fa uns quants decenis no es culpava al pacient de la seva manca de consciència de malaltia, sinó que el sistema se'n feia responsable.


Ara, el fill imaginari del Sr. Gallardón seria un... Un què? Un reclús?

dissabte, 20 de setembre de 2014

ACUDIT DE PSIQUIATRES-3, UN DILEMA REAL

Cercant acudits de psiquiatres, psicòlegs i terapeutes varis, he trobat aquest que m'ha fet gràcia i que planteja un dilema molt interessant.

Aquest dilema s'exemplifica molt bé amb aquella dita del Don Juan Tenorio de que "tot depèn del color del cristall amb el què es mira".

Totes les patologies mentals poden crear a la persona 3 estats de consciència en relació al fet diferencial amb el que es compara la normalitat:
1.   Concordància. És quan la persona no veu res rar en la seva conducta (com a expressió del pensament). Hi està d'acord i és feliç o pateix molt amb la seva assertivitat (ho creu de totes totes) però creu que el què sent, veu, pensa i diu és real.
2.   Dissonància. És quan la persona pateix amb el que li passa i entén que el què li passa no és en absolut normal però no pot evitar sentir així.
3.   Ignorància. És quan la persona no se'n entera que li passa quelcom i són els altres qui ho perceben.

Exemples molt simples de cada tipus:
1.   Concordància. El típic brot psicòtic paranoide positiu: la persona creu que és un il·luminat (del tipus que sigui) i que té una missió. També entra aquí el brot maníac on la persona es sent indestructible, genial i poderós. També entra aquí la persona que creu en el què sent i percep però pateix molt per aquest fet; com exemple tenim els brots psicòtics paranoides sobretot els del trastorn delirant. Aquesta és una patologia en que la persona que la pateix ho passa molt i molt malament, fins el suïcidi (per exemple: pensar i sentir que tothom està en contra d'un i que et volen fer mal o matar).
2.   Dissonància: és quan la persona percep que el què sent no és real però no pot evitar-ho sentir. Aquí tenim els trastorns obsessiu compulsius, els estats dissociatius del tipus desrealització o despersonalitació. També hi tenim les fòbies i altres trastorns de l'ansietat.
3.   Ignorància. Aquí hi ha trastorns molt greus. Parlem de les neurosi, dels trastorns del desenvolupament cognitiu (autisme i derivats, coeficient intel·lectual per sota de 60-70).

Front un observador, cada patologia es manifesta com una anormalitat i és el conjunt dels observadors els que solen intervenir per acabar amb el problema.

L'acudit planteja el fet que el psiquiatre, psicòleg, metge, assistent social, terapeuta, educador o qualsevol altre "instrument" de la salut psico-social són els catalitzadors de l'alarma social.


L'alarma social planteja sempre una reacció i aquesta és dirigida per aquestes entitats humanes formades i amb experiència en el concepte de normalitat. I per normalitat s'entén (encara que els professionals no ho pensin) l'absència de problemes a nivell individual, familiar, social, formatiu-laboral i legal. I no solament això sinó el component superior de satisfacció a les mateixes àrees que hem nomenat.

divendres, 19 de setembre de 2014

INICIEM LA CAMPANYA ATZAR

INICIEM AMB MOLTES GANES i BONS DESITJOS LA

CAMPANYA ATZAR

Comença avui i acabarà el dia 10 de Gener del 2015

Invito i incito a totes les persones que es senten solidàries amb els altres éssers humans que per raó de l'atzar tenen un trastorn mental crònic i incapacitant, que aportin una quantitat per millorar la salut integral dels que no tenen prou recursos per gaudir d'una vida digne.

Podeu trobar tota la informació seguint el vincle o link que us deixem al final.

Difondre la campanya a amics i coneguts vostres serà ja una gran ajuda i si a sobre us podeu despendre encara que sigui de 25€, que per molta gent és molt, ens fareu encara més feliços, sobretot als nostres usuaris.


Clica aquí per saber més i si vols per aportar el teu ajut.

dimarts, 16 de setembre de 2014

ACUDIT DE PSIQUIATRES-PSICÒLEGS I ALTRES ENTS SOCIO-SANITARIS-2

Quantes vegades sentim aquesta pregunta o similar?
  • "Dr. què he de fer per ser com m'agradaria ser?"
  • "Què he de fer per sentir sempre el mateix?"
  • "Perquè no m'estimo?"
  • "Com ho he de fer per sentir-me bé amb mi mateix/a?"

Quan escolto aquest tipus de pregunta, sols se'm passa una resposta pel cap: donar a la persona un mirall.

Però fins i tot en un fet tan generalitzat, com simple i complex les persones ens dividim en dos grans grups:
  1. 1.   Les que s'ho plantegen perquè estan en un mal moment de la seva vida. Generalment front una pèrdua per ells important: amor, família, treball, membres del cos, sensori, etc. i que commocionats per la situació i la manca d'experiència en la mateixa, entren en una espiral de dubtes existencials. En aquests casos la solució és simple i sols vol paciència i donar confiança a la persona.
  2. 2.   Però hi ha un altre tipus de persones el prototipus de les quals és el TLP (trastorn límit de la personalitat) i que es fonamenta en una recerca desesperada d'una identitat segura i reconfortable.

El TLP i els succedanis o similars senten realment un gran vuit dins seu. Solen passar per dos etapes fonamentals en funció de l'edat i l'experiència adquirida:
  1.  Fins els 50 anys, més o menys són persones amb una intensitat emocional molt potent. Són com cicladors però no ho són realment. Ara eufòric, ara disfòric (vol dir malestar amb un mateix). Crisi darrera crisi.
  2. A partir d'aquestes edats, la persona es sol "calmar" i acceptar-se més a si mateixa. Suporta millor el vuit existencial i aprèn a apartar-se dels altres i a conviure amb sí mateix.

Però hi ha altres tipus de persones que tenen un vuit existencial, al seu interior, que els fa molt de mal i els fa actuar de manera anormal.

De tot aquests similars pràcticament cap aconsegueix canviar després de l'adolescència i molt pocs en la mateixa.

Els forats a l'ànima no s'omplen amb col·lagen.

De vegades els regalaria un mirall perquè veiessin millor el què són, el què podrien ser, la fusta que tenen dins.

Però passats uns anys de la vida i com més anys passen, molt més difícil és canviar ja que encara que no ho percebem, cada aprenentatge es realitza sota un prisma propi. La manera d'interioritzar-ho determina com serà el següent aprenentatge.

Per posar un símil: si jo aprenc les coses, percebo les experiències i les interioritzo de color rosa, difícilment arribaré a percebre-les d'altra color. I si ho intentés, hauria de reviure totes les experiències i jutjar-les, aprendre-les, interioritzar-les amb un color diferent.

D'aquí que es parli de petrificació de la personalitat.

No, no hi ha col·lagen per les persones insatisfetes de manera profunda amb sí mateixes.

Potser algun dia com resa la ciència ficció, podrem triar una personalitat, o la triaran per nosaltres però de moment encara som lliures de ser el què som. 

dissabte, 13 de setembre de 2014

"ÉS L'ATZAR QUI T'HA PERMÈS SER DIFERENT"

A punt d'iniciar la campanya "ÉS L'ATZAR QUI T'HA PERMÈS SER DIFERENT" o "EL TRÈBOL DE 3 FULLES".


Amb aquesta campanya pretenem recaptar fons per tirar endavant projectes pels usuaris de l'Associació.

Per a fer entenidor el significat del missatge hem fet un petit vídeo que aquí us deixem. 

Clica aquí per veure el vídeo.

divendres, 12 de setembre de 2014

ASPEDIM EN 90 SEGONS

Aquí us deixo un curt vídeo per aquells que teniu massa pressa per llegir o mirar textes i vídeos massa llargs.
Trobareu el link a la columna de la dreta, a dalt o també podeu clicar aquí




dimarts, 9 de setembre de 2014

10 MOTIVOS CONTRA LA REFORMA DEL CÓDIGO PENAL EN MATERIA DE SALUD MENTAL

AFAMMCA: 16 juny 2014

clica aquí per veure el vídeo
La reforma del Código Penal que se votará próximamente en el Congreso de los Diputados supone un ataque frontal a los derechos de las personas con trastorno mental. Estos son los motivos:
1.   Relaciona la enfermedad mental con el concepto subjetivo de “peligrosidad”, una conclusión que no ha sido avalada por ningún estudio científico. Afirmaciones o deducciones como esta son discriminatorias, ayudan a mantener los prejuicios y dificultan la integración social de todas aquellas personas con un problema de salud mental.
2.   Se abre la posibilidad de que una persona pueda ser internada en un centro psiquiátrico de manera indefinida a través de la figura de las medidas de seguridad prorrogables, sin establecer un límite de prórrogas, algo que en la práctica se convertiría en una especie de cadena perpetua.
3.   Privará de libertad a un ciudadano por la mera suposición de un delito que pueda cometer en el futuro debido a su diagnóstico, algo que es contrario a las normas de derechos humanos que es también claramente inconstitucional y que ningún experto puede realmente predecir.
4.   No detalla cuándo, cómo, ni dónde se hará la evaluación para determinar si se debe prorrogar el internamiento de una persona en un centro psiquiátrico. Esto genera una enorme inseguridad jurídica.
5.   Las faltas desaparecen y algunas se convierten en delitos leves. Con la actual redacción, una persona con trastorno mental que haya realizado un hecho delictivo calificado como leve como una agresión que no provoque lesiones de consideración, alteraciones leves del orden público, etc, será tratada como si hubiera cometido un delito, lo que contribuye a incrementar la estigmatización.
6.   Discrimina claramente a las personas con trastorno mental por razón de su diagnóstico, lo que resulta contrario a la Convención ONU sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, firmada y ratificada por España y de obligado cumplimiento desde el 3 de mayo de 2008.
7.   Tras el cumplimiento de la medida de seguridad, se podrá establecer una medida de libertad vigilada que abre la vía a aplicar tratamientos ambulatorios involuntarios, una práctica que se ha demostrado ineficaz frente al modelo comunitario. Es decir, se apuesta por un modelo de vigilancia, en vez de uno que apueste por la recuperación.
8.   Con la permanencia involuntaria prolongada en centros psiquiátricos que propone el Proyecto de Ley, y más aún en los Hospitales Psiquiátricos Penitenciarios, no se consigue la recuperación de las personas con trastorno mental, sino que seagrava considerablemente su patología y se dificulta su reinserción social.
9.   Las leyes deben promover la creación urgente de medidas alternativas que, con un tratamiento adecuado e integral, sirvan para mejorar la atención en salud mental de las personas que actualmente viven en régimen penitenciario y sistemas de apoyo que garanticen el cumplimiento de las mismas con una orientación a la recuperación y reinserción.
10.Además de injusta e ineficaz, la reforma resultará más costosa para las Administraciones Públicas,ya que, al no fomentar la prevención ni la rehabilitación ni la inclusión social de las personas con trastorno mental que hayan podido cometer.

Por todo ello, solicitamos a cualquier persona decidida a defender los derechos de las personas con trastorno mental y sus familias que apoyen la siguiente petición en la plataforma www.change.org clicant aquí y que la difundan por todos los medios a su alcance

dimecres, 3 de setembre de 2014

PSIQUIATRIA i LA REFORMA DEL CODI PENAL

El nuevo reglamento permitirá que una persona permanezca encerrada incluso por delitos que no ha cometido, es decir, en previsión de los que pueda cometer en el futuro. [Publico.es, 15-11-2013]
El proyecto de ley permite aplicar la libertad vigilada desde tres hasta cinco años prorrogables "de manera indefinida". Esta medida de seguridad se impondrá en virtud de la peligrosidad del enfermo, algo que conlleva un "juicio futuro" sobre los delitos que puedan llegar a cometer. [Europa press, 14-03-2014]
La reforma del Código Penal de Gallardón vulnera media docena de artículos de la Convención ONU sobre discapacidad. [lainformacion.com, 03-09-2014]
Què us sembla?
Quan es llegeixen els articles d'opinió sobre aquest aspecte de la reforma del codi penal del PP o quan s'escolten les veus dels tècnics en salut mental i dels propis professionals del dret, un se n'adona que qui és capaç de proposar aquestes mesures està fent un favor a la societat ja que aquesta proposta amaga una intencionalitat més severa i que alguns crítics entreveuen del futur no gaire llunyà.
Entenc que un pedòfil o un violador o qualsevol altre malalt mental d'aquest tipus no obtingui la llibertat si els tècnics que el tracten tenen raons objectivables que no hi ha hagut una evolució positiva i que el risc social persisteix.
Entenc que en una crisi psicòtica o maníaca o en un trastorn explosiu intermitent o qualsevol dels altres diagnòstics que poden implicar un esclat de violència i un risc pels altres o per un mateix, aquesta persona sigui reclosa a la força fins que estigui estabilitzat.
Però llevat del primer grup esmentat, la resta de malalts mentals són actualment controlables a nivell farmacològic.
El què passa és que en el sistema d'atenció psiquiàtrica i social ambulatòria d'avui en dia no hi ha prou medis per a complir els "bonics" protocols que tenim en aquesta matèria.
Les visites amb el psiquiatra del CSM són en comptagotes, la visita poques vegades inclou una entrevista amb els familiars que hi conviuen, no hi ha certesa de que els pacients es prenguin de manera correcta la medicació, no hi ha certesa que els familiars es troben al cas del compliment de la pauta farmacològica, no s'educa al pacient o als familiars en el coneixement de la malaltia de la persona amb la qual cosa no saben preveure les crisi, no hi ha prou recursos d'activitats per la majoria dels malalts mentals i amb això es converteixen en marginats socials i tantes altres coses "que no hi ha recursos".
No hem d'oblidar que un atac de bogeria no existeix sense uns antecedents que generalment duren setmanes o mesos en els que la persona poc a poc va deixant de ser la mateixa. Més valdria dedicar els esforços a ensinistrar a la població de com debuten les malalties mentals o com es descompensen. Més valdria gastar-se uns dinerons en fer controls periòdics de nivells de cada fàrmac important en sang per saber si la persona segueix la pauta de manera correcte.
Però no, sota la innocent norma de prevenir futures descompensacions o no estabilitzacions acabem amb molta llista d'espera de la seguretat social, acabem amb programes de conscienciació de la malaltia, acabem amb els errors dels familiars o la immaduresa dels pacients.
Ja m'imagino peritar i haver d'assistir a un dels judicis on es valoren les capacitats cognitives i volitives del presumpte delinqüent a jutjar:
Fiscal: "¿Qué posibilidades hay de que Fulanito no vuelva a descompensarse?"
Pèrit: "Mentre prengui la medicació i hi hagi certesa de que ho fa i se li faci un seguiment, cap"
Fiscal: "Pero quién podrá certificar esto si este Sr. queda en libertad?"
Pèrit: "Suposo que el seu psiquiatra"
Fiscal: "Pero Vd. ha dicho antes que el delito lo ha cometido por qué abandonó el tratamiento y se descompensó. Cómo puede Vd. garantizar que ello no volverá a suceder?"
Pèrit: "Si no hi ha un correcte seguiment i ell abandona la medicació, segurament es tornarà a descompensar"
Fiscal: "Entonces Vd. no puede garantizar que Fulanito no se vuelva a descompensar!".
Pèrit: "Si pot fer un seguiment adequat, si que es pot garantir".
Jutge: "Dr, limítese a responder si o no"
Fiscal: "Repito la pregunta: ..."
Pèrit: "No, no ho puc garantir".
Fiscal: "Y no solo no lo puede garantizar sino que acaba de decir hace unos instantes que seguramente se descompensaría!".
Pèrit: "Si, és la veritat".
Fiscal: "No haré más preguntas".
Jutge: "Gracias por su declaración. Puede Vd. quedarse o irse".
Apa, cas tancat!
Poques vegades els jutges es molesten a prescriure un tractament correcte per aquell pacient. Diuen que no és la seva feina. Com a molt a la sentència es suggereix que es faci un seguiment o fins i tot es pot indicar però les llistes d'espera bloquegen molt les possibilitats i és més fàcil indicar un tractament hospitalari. Que en alguns casos és la millor alternativa però no en la majoria.
Un esquizofrènic que mata algú és una persona que setmanes o mesos abans ja s'ha començat a descompensar. NO PASSA DE COP i VOLTA, era previsible. Al Projecte Oriol no hem tingut en aquests 2 anys i 8 mesos cap descompensació natural de la malaltia, totes s'han vist a venir i totes han estat "avortades" per una atenció constant sobre el pacient. Per a què un pacient es broti ha d'haver estat molt ignorat per la gent del seu costat o l'han tapat molt o no entenen res de res de la seva malaltia: "Tornava a estar rar però jo pensava que passava uns mals dies." No han estat educats per detectar les descompensacions.
Si un pacient viu sol per això l'has de tancar?
Altra tema són el primer grup que he comentat: pedòfils, violadors i altres tipus de les anomenades "perversions", d'aquests encara no s'ha trobat un fàrmac que els controli a tots i si, cometen delictes molt greus amb seqüeles molt sovint de per vida. Però per dir que segueixin tancats no cal posar al mateix sac a tots els malalts mentals.
Perquè posant al mateix sac a tots els malalts mentals que es poden descompensar l'únic que fem és treure'ns el problema de sobre i retrocedir fins abans de la reformulació de la psiquiatria atencional. És tornar als manicomis
com a "presons" de persones incòmodes per la societat i fer-ho a un cost molt baix realment, ja que és més car un adequat tractament integral ambulatori.
Sols els que tinguin poder adquisitiu podran garantir que la persona deixarà de ser un risc social ja que es farà un adequat seguiment.
I així aquesta llei, igual que la d'educació aparta la majoria de la població a l'ostracisme i a la institucionalització ja que no tindran prou medis econòmics per atendre de manera correcte a una persona que té la mala sort de patir una malaltia mental crònica o recidivant.
També obre les portes a que els anomenats trastorns de la personalitat segueixin el mateix camí ja que tampoc tenen un tractament farmacològic o psicològic efectiu a la majoria i molts en les seves crisi són un perill pels altres o per ells mateixos.
I no vull ser més mal pensat ja que posats a fer-ho, qualsevol persona pot patir a un moment de la seva vida una descompensació de la seva personalitat i fer una bogeria i certament ningú pot garantir que això no li torni a passar. Per exemple i imaginant pel·lícules: un treballador és expulsat de l'empresa, es col·lapse i crema l'empresa. Si em pregunten com a pèrit si puc garantir que aquesta persona no li tornarà a passar el mateix si torna a treballar i l'acomiaden, jo a priori no puc afirmar res i per tant això indicarà segons aquesta llei que ja que no hi ha garanties, és millor tancar-lo.
M'agradaria que el Sr. Ministre es preguntés a sí mateix si pot garantir que el seu fill no tornarà mai més a conduir begut i anar en contra direcció.

Finalment dir que això em recorda una peli de ciència ficció on l'objectiu del "Estat dolent" és matar a tota aquella persona que tingui la més mínima possibilitat de causar-li problemes. 

dimarts, 2 de setembre de 2014

UN ACUDIT DE PSIQUIATRES

Aquest acudit ens mostra el concepte de Salut Mental. 

Per sort, la societat actual ha arribat a acceptar (encara que cada vegada serà menys) la diversitat mental sempre i quan no causi problemes individuals, familiars, socials, formatius-laborals o legals i, si els casusa no són de prou magnitud com per considerar-ho "anormal".
Aquest acudit ens mostra que hi pot haver diferents maneres de ser sense que això signifiqui malaltia.
Aquest acudit ens diu que creure en qualsevol religió no és ser un bruixot o una bruixa. També ens diu que ser d'una determinada manera no vol dir estar malalt.
Dit d'una altra manera més gràfica: creure en éssers superiors no té perquè ser sinònim d'esquizofrènia; tot dependrà de com afecta al qui ho creu i al seu entorn.
Venim d'una inquisició i ens apropem a passos agegantats a una altra. Si el què abans era Sacrilegi i ara no ho és, ho tornarà a ser. Tornarem a tenir una edat mitja quan aquest acudit no tingui sentit per qui l'escolti o el llegeixi.