dimecres, 23 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-25

5.- Avaluar l'eficàcia de la intervenció socio-sanitària
L'avaluació ens permet millorar el l'eficàcia del programa.
Per eficàcia entenem la consecució dels objectius en un menor temps possible, amb el menor nombre d'intervencions possibles, amb el menor risc derivat de les intervencions i amb el menor cost econòmic possible.
Així l'equació seria:
                   Costos
Qualitat = --------------
                  Eficàcia

                                       1
Eficàcia = -------------------------------------------
                   temps x nºintervencions x risc

El temps és una variable important ja que com menor sigui el temps que passi des de la demanda, abans el sistema s'estabilitzarà en un grau de salut positiu. Per l'experiència acumulada podem establir que el temps òptim en el què un cas ha d'entrar en tractament ha de ser entre 1 i 3 mesos.
Les intervencions són de 3 tipus:
1.    Entrevistes presencials:
a.    poden precisar entre 1 i 2 tècnics
b.    poden ser domiciliàries (desplaçament) o al despatx
c.    poden durar de promig entre 1 i 2 hores cada una
2.    Entrevistes o contactes telefònics i telemàtics
3.    Generació d'informes escrits
La nostra experiència ens mostra que les intervencions s'amollen a les característiques de cada cas i que és difícil fer-ne un perfil exacte. De totes maneres podem dir que el promig per entrar en tractament seria:
1.    Entrevistes presencials:
a.    tècnics:
                                         i.    un tècnic: de 2 a 4
                                        ii.    dos tècnics: de 2 a 4
b.    poden ser domiciliàries (desplaçament) o al despatx: 50%
c.    poden durar de promig entre 1 i 2 hores cada una (sense comptar el temps invertit en els desplaçaments): 1h 30m de promig
2.    Entrevistes o contactes telefònics i telemàtics entre tècnics i entre tècnics i el sistema. Aquí la variabilitat és alta però podem comptar que el temps que s'usa per aquest medi des de la demanda fins el inici del tractament és d'unes 3 hores per tècnic.
3.    Generació d'informes escrits. Donada la complexitat d'aquest tipus de cassos, els informes que es fan acostumen a ser extensos. Diferenciem 5 tipus d'informes i els exposem en relació al temps que ocupen en funció del receptor dels mateixos:
a.    Informes al cossos de seguretat que acompanyen al 112 si no s'ha demanat el ingrés involuntari per via judicial: 30 minuts
b.    Informes al SEM que acompanya al 112 si no s'ha demanat el ingrés involuntari per via judicial: 40 minuts
c.    Informes al metge de família del CAP si el tractament és voluntari i ambulatori: 60-90 minuts
d.    Informes al servei d'urgències de psiquiatria si no s'ha demanat el ingrés involuntari per via judicial: 90-120 minuts
e.    Informes al Jutge de Guàrdia si es demana el ingrés involuntari per via judicial: 3-7 hores.
El concepte de risc associat a les intervencions fa referència a resultats indesitjats de les mateixes. Té a veure amb errors a la planificació i execució de les estratègies d'intervenció. Es pot manifestar en:
1.    Auto agressivitat física
2.    Hetero agressivitat física cap el sistema convivent, els tècnics o tercers.
És obvi que qualsevol manifestació agressiva és un error que cal evitar.
Evidentment el cost pot ser menor si es produeixen menys intervencions, menys desplaçaments i informes més simples. En relació a aquest punt, si el programa s'acompanya d'acreditació davant els receptors dels informes (jutjat de guàrdia, psiquiatra, metge de família, cossos de seguretat i 112) els informes no caldria que fossin extensos i convincents en extrem, amb la qual cosa el temps invertit seria molt menor.

Avaluació
Partint dels ítems exposats podem confeccionar la taula que ens permeti avaluar l'eficàcia del programa. Partint dels valors atorgats a cada ítem podrem avaluar l'eficàcia del programa i modificar aquells ítems que siguin susceptibles de millora.
La millora ha d'anar en funció de l'experiència que es vagi assumint cas darrera cas de manera que disminueixin els valors que fan que les equacions plantejades al principi d'aquest capítol tinguin un resultat com més baix millor.

Memòria
La memòria descriptiva anual ens permetrà saber quants cassos s'ha rebut demanda, quants s'han atès, quants han arribat a l'objectiu de tractament (inclusió dins la xarxa soci sanitària), de quina manera hi han arribat (voluntari/involuntari, ambulatori/hospitalari) i quin tipus de seguiment posterior s'ha fet i quins han estat els seus resultats (ús de serveis públics i socials) tant en relació al pacient com a la resta del sistema


NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-24

4.    Integració a la xarxa soci sanitària comunitària
La correcte integració del sistema a la xarxa és el punt final de la nostra intervenció. És a dir, quan el pacient i el sistema convivent estan suficientment coberts a nivell assistencial integral (salut mental, serveis socials, recursos socials) podem donar el cas per tancat.
Sovint és un fet que concorre paral·lel al llarg de tot el protocol però cal que ens assegurem que la integració i permanència a la xarxa comunitària sigui un hàbit integrat a la vida del sistema. Per tant, com que els lligams que s'han creat amb el sistema són forts, cal que usem la nostra posició per vetllar pel compliment dels compromisos que aquest ha anat adquirint. Científicament es considera que un hàbit està adquirit quan un l'ha realitzat durant 66 dies seguits. Per tant, cal estar a sobre del sistema un mínim de 66 dies seguits per garantir-nos que els canvis proposats per a què s'assoleixi un nou estil de vida siguin eficaços.
Evidentment no estarem cada dia a sobre el sistema però sí que aquest serà el termini mínim de seguiment un cop el sistema estigui saludablement estable.
Durant aquest termini de temps cal que comprovem de manera directe que els canvis i innovacions es mantenen (tant els que afecten al pacient de manera directe i individual com els que afecten al sistema):
a.    Visites al CSMA
b.    Assistència a recursos públics i socials
c.    Nous estils de vida
I en relació al sistema en sí, ens assegurarem que si ha estat necessari i possible, aquest segueixi integrat dins els recursos disponibles pel territori, bé siguin públics o socials.
Dins aquests recursos que són variats segons el territori, procurarem que el sistema s'integri als més adients: les entitats no governamentals que es dediquen a l'atenció dels familiars de malalts mentals. Tot i que presenten una tendència homogènia, no tots tenen la mateixa oferta. Nosaltres considerem que són d'elecció aquelles que tinguin grups de familiars. Per tant, aportarem els medis per a què el sistema hi contacti i s'hi adhereixi.
Altres ofertes que considerem bones són les entitats que ofereixen tallers i activitats vàries per a familiars ja que a part de proporcionar formació, proporcionen relació entre parells. Algunes disposen d'atenció especialitzada individualitzada o sistèmica. Altres fan difusió exemplar a altres col·lectius o a la societat en general.
És molt important convèncer als indecisos de la bondat i eficàcia de pertànyer a una associació o fundació dedicada a l'atenció a familiars de malalts mentals. 

Següent ->

dimarts, 22 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-23

3.    Empoderament
Aquest és un acte imprescindible per un bon pronòstic del cas. Potser no serà necessari en tots els cassos però sí que serà fonamental a la majoria, atenent a la complexitat dels cassos que parlem per la baixa o nul·la consciència de malaltia que presenten els pacients.
Si aquests cassos han estat com a 'ocults' no solament és per la manca de consciència de malaltia del pacient, sinó que també ho és pels temors del sistema a actuar de manera eficaç (junt amb la manca de recursos com el nostre).
Aquesta situació fa que sigui el pacient qui domina al sistema el qual accepta per por al què pugui passar: amenaces, crits, violència, fugides, re aguditzacions, etc.
S'estableixen costums (hàbits nocius, vicis de relació) que estressen al sistema i dificulten la presa de decisions encertades per la correcte resolució del cas. Per dir-ho d'una manera clara: el sistema s'acostuma a la malaltia i arriba a un equilibri precari que manté el cas sense resolució.
Per exemple, tenim una família de 5 elements que conviuen. El pacient té un trastorn delirant de varis anys d'evolució. A la casa hi conviuen el pare, la mare, el pacient i dos germans més tots, majors d'edat. Els germans fan la seva vida i es mantenen perifèrics al problema; estan el menor temps possible a casa i quan hi són estan a la seva habitació. Tots mengen a part, ja que els àpats en comunitat s'havien convertit en font de discussió per la insistència malaltissa del pacient en els seus deliris. El pacient està convençut que algú (una xarxa de persones) vol segrestar a la mare. El pacient no accepta que la mare surti sola i ell tampoc la vol acompanyar; per tant, la mare ha de sortir amb el pare. Aquest treballa i per tant la mare no pot sortir de casa fins que el pare arriba. Les compres les fan quan arriba el pare o les fa el pare directament; abans ho encarregaven per internet però amb la crisi no s'ho poden permetre. A més a més hi ha menjars que no es poden comprar perquè el pacient està convençut que estan manipulats i els poden enverinar. Tampoc es pot veure la televisió ja que ell està convençut que els escolten a través de ella; i el mateix passa amb la ràdio i el telèfon fixa. 

En aquest exemple hem exposat sols unes pinzellades de tot el què passava en aquesta casa. El nivell de distorsió del sistema és obvi i greu. El sistema pateix un nivell molt alt de estrés, sobretot la mare i el pare. Si no s'aporta consciència dels hàbits adquirits, és molt possible que al sistema li costi, després de tants anys, retrobar un equilibri saludable. Cal que el sistema entengui en què estava malacostumant al fill i com es doblegava per tenir-lo satisfet.
Un altre exemple, en aquest cas tenim una mare i un fill que han conviscut durant anys dins l'estat delirant del fill. Aquest usava a la mare per a totes les seves necessitats fins el punt que la mare era qui parlava en nom de ell amb altres persones; si el pacient volia una determinada cosa, li deia a la seva mare i la seva mare ho actuava per ell. En aquest cas en concret es va necessitar el ingrés hospitalari. Doncs bé, a una de les entrevistes de seguiment, la mare ens va explicar de manera 'normal' que el fill l'havia encarregat que li digués determinada cosa al metge i que l'havia encarregat que li comprés un apple perquè així li venia de gust. La mare ens ho deia de la manera més normal, sense adonar-se que l'esquema de relació es mantenia tot i estar el quadre psicòtic estabilitzat. Va caler fer-li veure que el pacient era qui havia de parlar amb el metge i que si volia un apple doncs que ja es veuria si era necessari quan ell tingués l'alta. Així es va poder iniciar la tasca del empoderament de la mare. Cal dir que aquesta família no tenia massa poder econòmic i que fins ara, la mare s'havia endeutat per satisfer els capricis del seu fill amb l'objectiu d'evitar les seves reaccions (maltractes) i per la 'pena' que li feia que el seu fill estigués malalt.
El empoderament té altres objectius que la reeducació del pacient. El empoderament serveix per:
a.    Garantir que el pacient complirà la pauta farmacològica. Deixar que sigui el pacient qui tingui control absolut sobre la medicació que pren i com la pren és un error. Fins i tot quan hom té la certesa que el pacient té un grau òptim de consciència de malaltia és convenient que el sistema tingui coneixement de que se la pren de manera correcte i que mai es queda sense.
    Al ser el inici del tractament un punt d'inflexió i comportar una nova etapa, és el moment més adequat per canviar costums, sent el més important el compliment de la pauta farmacològica, de manera que sigui una cosa compartida. Cal lluitar i eliminar el sentiment del sistema que "si faig això, ell/ella es pensarà que no hi confiem".
b.    Modificar i mantenir estils de vida de manera que s'evitin els estressors. Cal dotar d'autoritat i respecte als suports del pacient a fi i efecte que se l'ajudi a mantenir l'estabilitat mental. Per exemple: consum de drogues, alcohol, cafeïna i tabac, excessos nocturns (gresques), tendència a l'abúlia, aïllament social immotivat, capricis immotivats, saltar-se les visites amb el CSMA, deixar d'anar als centres de dia o tallers, etc.
No hem d'oblidar que una patologia mental que ha evolucionat sense tractament durant molt de temps ha afectat les capacitats d'autonomia de la persona, fent-les retrocedir o impossibilitant-les en el seu aprenentatge. Per altra cantó, hi ha patologies que tot i que s'aconsegueix estabilitzar-les mantenen simptomatologia residual. En altres cassos hi ha deteriorament cognitiu. Algunes de les persones afectades presenten personalitats patològiques del tipus immaduresa o raresa (personalitats prepsicòtiques). Per tant, el tractament no és sinònim d'estabilitat, independència i autonomia.
De la mateixa manera que aquestes persones precisaran d'un suport important i extens que els hi vindrà ofert pel sistema públic, necessitaran també d'un suport ampli i intens per part de la família convivent. I és obvi que si el pacient no té un respecte per aquests suports, difícilment es deixarà ajudar.
Com ja hem comentat, la nostra tasca en aquest punt són les entrevistes personals amb un o varis elements del sistema, amb presència o no del pacient, i els grups de familiars.
Sobre els grups de familiars cal dir que són un medi molt potent i eficaç a tots els punts del protocol del programa. Els grups de familiars permeten:
a.    Transmetre informació de manera eficaç
b.    Compartir experiències
c.    Possibilitar l'aprenentatge empàtic

Següent ->

dilluns, 21 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-22

2.    Adquisició de la consciència de malaltia.
Els elements que conformen la consciència de malaltia del sistema són els mateixos que en el cas del pacient:
a.    Coneixement extens de la patologia que pateix el seu membre malalt.
b. Coneixement de les singularitats que alerten sobre una possible descompensació.
c.    Coneixement dels factors que poden desencadenar una recaiguda.
El sistema té un valor inestimable a l'hora de prevenir les recaigudes ja que conviu de manera intensa en temps i qualitat amb el pacient.
Els recursos que permeten conèixer molt bé al pacient (tallers, centres de dia, hospitals de dia, clubs socials, etc) són limitats en nombre de places; per tant, força pacients no se'n podran beneficiar o se'n beneficiaran per un temps limitat.
El seguiment individualitzat, per sobrecàrrega del sistema d'atenció ambulatòria (CSMA) i per la rotació del personal tècnic especialitzat, de vegades no permet un seguiment en el temps amb la freqüència desitjada. El ràtio depèn del territori i del CSMA que l'atengui però les visites de seguiment solen ser d'una cada un o dos mesos. La durada de les visites són limitades i la sobrecàrrega de les agendes fa que no es pugui dedicar prou temps a parlar amb els familiars.
El resultat és que es presta poca atenció al sistema i es perd molta informació que podria estalviar les recaigudes, corregir mals hàbits de relació (veure el següent punt 2.3, empoderament), etc.
P.ex: una família em va comunicar que la nova recepta electrònica que havia proporcionat a una pacient la seva doctora no especificava la medicació de rescat que se li donava abans. Vaig enviar un correu a la doctora per preguntar-li què se li havia de dir a la pacient quan aquesta demanés la medicació de rescat. Ella em va respondre que no tenia idea de que hi hagués tal medicació i que quina medicació era. Repassant la història clínica del cas vaig poder dir-li que aquesta medicació l'havia pautat el psiquiatra que duia el cas abans que ella i que la duia des de feia 8 mesos. És evident que sent el mateix cas i el mateix CSMA, la informació constava a la història clínica de la pacient però la sobrecàrrega de feina no havia permès que el traspàs del cas s'hagués fet com calia. I d'exemples semblants ni ha molts i no és culpa dels metges que atenen sinó del sistema sanitari que els sobrecarrega.
La família (el sistema) té molta informació sobre el dia a dia del pacient i pot detectar molt i molt bé els inicis d'una descompensació. Si es treballa amb el sistema, si se l'instrueix en les característiques prodròmiques del trastorn, si parlant amb ells es troben les idiosincràsies del pacient que ens poden avisar d'una possible descompensació, si es creen costums en relació al compliment de les pautes farmacològiques, si tenen informació sobre els efectes indesitjables dels fàrmacs que pren la persona, si coneixen quins són els factors de risc i aprenen a tractar al pacient de manera que no s'hi exposi, les possibilitats que hi hagi una descompensació o una recaiguda disminueixen molt i sobretot, cas que es presenti, permeten actuar molt abans.
El sistema també ha d'aprendre que el problema no és solament del pacient, sinó que és de tot el sistema convivent i que per tant s'hi ha d'involucrar de manera activa. Ha de comunicar-se tant sí com no amb els professionals que duen el cas i els han d'informar; han de demanar consells per poder establir una relació el més saludable possible amb el pacient; han d'exigir que se'ls escolti i se'ls atengui. Sovint tinc la sensació que els familiars actuen com si els fes por molestar als professionals o pensen que no els faran cas però la realitat no és aquesta; els metges i altres professionals que intervenen a un cas, agraeixen les informacions que els pot aportar la família ja que els ajuda a tenir una visió més completa i integral del cas, amb la qual cosa poden fer millor la seva feina.
En aquest sentit, el programa realitza un seguiment del sistema en els temps immediatament posteriors al inici del tractament. A través de visites individuals (amb els elements del sistema) i del grup de familiars aporta:
a.    Informació sobre el tipus de trastorn que pateix el pacient.
b.    Informació sobre els efectes indesitjables dels fàrmacs que s'usen.
c.    Informació sobre els signes i símptomes menors que poden alertar-nos d'una possible descompensació.
d.    Informació sobre quin és el millor estil de vida que pot dur el pacient per evitar les recaigudes.
e.    Informació de com detectar i evitar el estrés al sistema.
f.     Informació sobre els drets i els deures que tenen amb els professionals que atenen el cas des dels serveis públics a fi i efecte de coordinar-s'hi. Participació activa.

Següent ->

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-21


1.    Efecte paradoxal del objectiu complert. Molt sovint, en contra del què hom pot pensar, el inici del tractament del pacient (sobretot si hi ha ingrés), si bé en el sentir del sistema provoca un alleujament i un imaginar que hom es sentirà millor, apareix simptomatologia depressiva i ansiosa. És fàcil d'entendre aquesta reacció si tenim en compte que:
a.    Al llarg dels anys en que s'ha suportat la patologia del pacient, s'ha caigut en un trastorn adaptatiu crònic que no s'ha pogut expressar correctament degut a l'obligació del sistema d'estar alerta i servil al pacient. Ho entendrem millor si pensem en una persona que ha estat cuidant d'un familiar amb demència durant uns anys. Sovint quan el familiar dement és ingressat a una residència o mora, en lloc d'experimentar el familiar una alliberació i un relaxament, apareix la depressió. Això passa perquè l'obligada ocupació constant del familiar dement no permet l'expressió de l'esgotament del cuidador. Al descarregar-se de l'obligació, l'adrenalina ja no és necessària i apareix aquest esgotament acumulat al llarg dels anys. És com un estrés diferit.
b.    També, fruit d'aquesta dedicació intensa apareix el anomenat "síndrome del niu vuit". Aquesta síndrome s'expressa en un 'no saber què fer' i s'expressa en simptomatologia depressiva. És de fàcil entendre si hom pensa que ha estat durant molt temps, anys, ocupat en algú que és depenent en amplis aspectes de la seva vida quotidiana.
Per tant, cal prestar atenció al sistema i ajudar-lo a què descansi i a què adeqüi la seva agenda personal a les noves característiques de la seva vida.
Els familiars més implicats en l'atenció del pacient es senten vuits; d'alguna manera troben a faltar al pacient i la seva dependència vers ells.
Cal doncs aportar cognició sobre aquests fenòmens al sistema; cal parlar-ne, i si és necessari, tractar farmacològicament als membres més afectats i, cal reestructurar la seva vida de manera que nous objectius i interessos l'ocupin.
Cal visitar-los, entrevistar-los, mostrar-se plenament assequibles a les seves necessitats de compartir el seu sentir. I cal fer-ho de manera activa, sent nosaltres qui ens hi posem en contacte de manera sovint. Incloure'ls al grup de familiars és imprescindible.

Següent ->

dissabte, 19 de novembre de 2016

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-20

2.- Actuació sobre el sistema
Els recursos actualment existents que presten atenció al sistema (fonamentalment a la família) són pocs en quantitat i en contingut. És aquest un tema molt important que per manca de recursos i de vegades per una errònia concepció del concepte de tractament, no rep l'atenció que mereix.
El nostre model de sistema soci sanitari es centra massa encara sobre l'individu i sovint oblida que la persona viu integrada dins un entorn social immediat. Dit entorn sovint es redueix a la família convivent però sovint també contempla més persones (família no convivent, entorn laboral, veïns, amics, etc).
Prestar atenció a tanta gent comporta recursos creixents però també comporta una concepció de la malaltia mental no individual.
Si partim de que el pacient conviu amb la família i es relaciona amb un entorn immediat (proper) i entenem que la malaltia de la persona afecta al sistema de manera important, ens serà fàcil comprendre que qui està malalt és el sistema en sí. Per tant, cal tractar al sistema i no limitar-nos a tractar al pacient.
Dins el concepte de tractament que exposem, el primer pas serà també el de la presa de consciència de malaltia.
Ja dins els anteriors punts del protocol s'haurà anat preparant al sistema per la fase posterior al inici del tractament del pacient. Com dèiem al principi del present capítol, el inici del tractament suposa un punt d'inflexió i el objectiu del programa varia, passant de ser el del tractament del pacient al de la prevenció de recaigudes.
Si bé ha quedat clar que per prevenir les recaigudes cal dotar al pacient del significat ampli de la consciència de malaltia, passa el mateix amb el sistema, amb l'afegit que no sempre i amb més freqüència del que seria previsible, la consciència de malaltia en el pacient no és bona. Diferents factors són els que afavoreixen que aquest abandoni la pauta o se l'auto reguli: efectes indesitjables, creença de que ja està "curat", recaigudes per factors interns (orgànics) o externs (estrés), etc. Per tant, el sistema és per la seva proximitat i relació amb el pacient, l'element més important a l'hora de prevenir una recaiguda o de detectar-la abans no aparegui tot el quadre diagnòstic.
Així, ordenant els aspectes que cal tractar del sistema tenim:
1.    Efecte paradoxal del objectiu complert.
2.    Adquisició de la consciència de malaltia
3.    Empoderament
4.    Integració a la xarxa soci sanitària comunitària
Següent ->

NOVÈ. Programa de detecció de patologia mental oculta. EL PROGRAMA-19

1.- Actuació sobre el pacient
L'actuació sobre el pacient sols serà pertinent en els següents casos:
1.    Inici del tractament sense el CAP o CSMA. És a dir quan el pacient accepti ser tractat però no accepti encara anar a la xarxa pública.
2.    Inici del tractament al CAP però està a l'espera de visita al CSMA o havent-la tingut està en llista d'espera per recursos
Si el pacient ha estat ingressat o ja es troba atès pel CSMA, rebrà informació i formació sobre la seva malaltia i la manera de mantenir-la sota control. Tant des de la unitat de psiquiatria, com des de l'Hospital de Dia, com a través del seu psiquiatra del CSMA, com del Centre de Dia, Club Social o altres recursos existents a la Xarxa de Salut Mental, es dediquen molts esforços a treballar la consciència de malaltia.
Existeixen però altres entitats socials que es dediquen a l'atenció de les persones amb problemàtica mental. Les associacions i fundacions que presten atenció als malalts mentals també realitzen una tasca preventiva a l'educar als pacients en relació a la seva malaltia mental. Ho fan a través de les teràpies individuals i de grup, a través de tallers i altres activitats l'objectiu de les quals és el major coneixement sobre el trastorn que pateixen o han patit.
Per tant, la funció del programa en aquest sentit serà com a molt interina mentre la persona no entri al circuït i pugui gaudir dels recursos existents tant públics com socials. Sí que cal dir que dins els recursos socials la nostra associació ofereix serveis per la consecució de la consciència de malaltia i la modificació d'estils de vida preventius.
Dins la funció interina contemplem:
1.    Inici del tractament farmacològic si aquest es demora per la raó que sigui (desconfiança o temors del pacient a anar a un centre públic, llistes d'espera).
2.    Inici del treball de presa de consciència de malaltia.
I sempre restarem a la disposició de la persona per al què necessiti independentment de que estigui ben ubicat dins la xarxa d'atenció ja que no hem d'oblidar que la persona pot haver establert uns vincles emocionals molt forts amb nosaltres i per ella podem ser un referent únic per la seva problemàtica. Això no vol dir pas que dupliquem recursos o actuem amb ingerència, ans al contrari; el nostre paper en aquest sentit és el d'afavorir el lligam amb els professionals i serveis de la xarxa.
No ens endinsem més en les actuacions sobre el pacient perquè som conscients que les tasques necessàries es troben integrades dins els protocols d'atenció pública. Són aquests els que deriven els pacients als recursos més adients, siguin públics o socials (associacions, fundacions), en funció de les seves necessitats. Aquestes necessitats són, a part de l'adquisició de consciència de malaltia, la integració en grups de parells per l'adquisició o recuperació d'habilitats d'autonomia (salut, higiene, treball, oci saludable, etc), atenció personalitzada a les seves inquietuds i salut mental, etc.
Tota aquesta labor que es fa sobre el pacient i que no detallem més, si que l'exposarem de manera més extensa tot seguit al parlar del sistema (família) ja que la seva atenció és més deficitària per causa de la manca de recursos econòmics suficients.

Següent ->